Jesús Moncho Pascual

La corrupció

   De sobte, la societat s’escandalitza i se’n fa creus per l’extensió de la corrupció. 1900 imputats en tota Espanya per casos de corrupció. Andalusia és la que més casos de corrupció registra i la que més macro-processos porta endavant: en total 541 casos. La Comunitat Valenciana és la segona en matèria de corrupció d’Espanya amb 200 procediments oberts. Madrid és la tercera amb 153 casos de corrupció i 28 macro-causes. A Madrid es jutgen causes com la Gürtel amb 187 imputats, 74 d’ells polítics, i només un està a la presó de moment: Luis Bárcenas.

   Què passa? Hauríem de preguntar-nos per què la corrupció s’estén ací, sí, i a d’altres llocs (Dinamarca…), no, o en menor mida. Hem de reflexionar i anar més enllà de les pròpies faltes dels individus, per entrar a analitzar les faltes o les mancances de l’escenari, del tauler on es desenvolupen i naixen estes corrupcions.

En primer lloc, hi ha un principi que diu “el poder corromp”. La solució lògica és crear contrapoders, que controlen, fiscalitzen i facen de contrapès d’eixe poder. Què passa aquí?, fem el contrari, exactament el contrari. Inundem de polítics la majoria de les estructures administratives i organismes: Síndic d’Agravis (José Cholbi (PP), i vicesíndic, Ángel Luna (PSOE); President del Port d’Alacant, José Ripoll (expresident del PP d’Alacant); Presidenta de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, María Ángeles Ureña (exsecretària general de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana; Televisió Valenciana, Ernesto Moreno, expert del PP en aprimar i reduir plantilles, últim Director General… A nivell estatal, encara més exacerbat el cas. No cal parlar-ne més.

En segon lloc, hi ha una dita generalitzada i admesa per tots que diu: “a mitjan Missa ningú s’emporta a casa els ciris de l’altar”. És a dir: transparència. D’amagat, es poden fer moltes coses, però amb llum i davant de tots, poques. Per tant, participació de la gent i transparència en els assumptes públics.

En tercer lloc, i per acabar, no hi ha corrupte sense corruptor. La pròpia paraula ja ho diu: CUM RUMPERE, trencar juntament amb algú. Tant el qui rep com el qui dóna, són els dos corruptes. Continuar, seguir la cadena dels diners o dels favors, és també labor necessària per a acabar amb la corrupció. Als dos, receptor i donant, la parla popular els assigna el nom de xorissos. Xoriç és una deformació o el resultat final d’una paraula caló, xori i el verb xorar, que van passar al castellà i al català com a xoriç i xoricejar, sinònims de lladre i furtar.

El xoriç, deia aquell, o penjant d’un fil al celler, o a girona i entre barrots.

Jesús Moncho

Publicat el 4 novembre 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat