Jesús Moncho Pascual

ESTEM EN UNA DEMOCRÀCIA PLENA?

Jesús Moncho

Bona pregunta, després d’observar com el Parlament Europeu, en unes votacions contra el Govern hongarés de Viktor Orban, ha manifestat que Hungria ja no pot ser considerada una “democràcia plena”. Una resolució avalada pel 81% dels eurodiputats presents en la votació. En base, explicaven els eurodiputats, a un dolent funcionament del sistema electoral, a la precària independència judicial, al nepotisme en l’Administració pública o la vulneració dels drets.

Açò és un espill o referència clara per a la resta d’Estats que componen la UE, nosaltres entre ells. Si els ciutadans estan anestesiats per les autoritats, o simplement desinformats o desinteressats en la cosa pública, i passen, sempre hi ha un “vigilant” de les essències democràtiques, que ens ho pot recordar. Perquè una cosa és la democràcia, i una altra és el que cadascú (cada Estat) vol que siga la democràcia. I tot comença tractant d’influir o manipular la Justícia (tercer Poder de l’Estat), tal com estem veient ací en la pressió sobre el Consell General del Poder Judicial espanyol, màxim organ de direcció de l’ordenament judicial i nominador dels jutges dels grans Tribunals. Pressió que es torna en no acatament de la Constitució espanyola, en no voler renovar els integrants del CGPJ per part d’un partit que s’autonomena “constitucionalista” (o siga, constitucionalista quan em convé). I així hem sentit confessions “controlaremos la Sala Segunda del Supremo por detrás” (Ignacio Cosidó, en aquell moment portantveu del PP al Senat). La Justícia tutelada és un signe d’Estat autoritari.

En segon lloc, els cossos de seguretat, que tracten de vetlar i fer complir l’ordenament i la convivència democràtica d’un país, són basics per al bon funcionament de tot plegat, i per a tal finalitat estan dotats de recursos especials, fins i tot d’ús de la violència. Ja hem dit que la convivència democràtica depén d’ells. Qui vullga traure rèdit polític, avantatges de tot tipus, i prevalences, tractarà d’usar i tenallar les forces de seguretat, tal com hem vist en la denominada “policia patriòtica” de l’exministre Jorge Fernández Díaz, actuant fora de la llei contra propis del partit (contra Bárcenas), contra disidents polítics (líders catalans o líders de l’esquerra), o usant mitjants il·lícits i il·legals d’espionatge (Villarejo, CNI de Cospedal o de Margarita Robles…) contra ciutadans lliures.

En tercer lloc, i com a derivada de les anteriors premisses, es tractarà d’alçar un estat d’opinió pública favorable a estes accions, influint i manipulant els conformadors d’opinió o les tribunes mediàtiques. Així tenim que Eduardo Inda (El Mundo, OK Diario) publicava fakes contra persones lliures, sabedor que eren fakes, i col·laboraven reproduint-les altres diaris o figures com Antonio García Ferreras (La Sexta), o Marhuenda (La Razón)… “És tracta d’una trama criminal que implica policies corruptes, mitjans de comunicació i grans empresaris”, tal com denunciava un dels perseguits, Pablo Iglesias.

Bé, en este marc, hauríem de considerar que hi ha o venen existint unes constants que tampoc caminen cap a una democràcia plena, com són la “Llei electoral”, que prima les hectàrees o territoris per damunt de les persones o la població. Així tenim que Castella/Lleó, amb 2.400.000 habitants a principis dècada anterior (ara han baixat a 2.100.000 h.), disposava de 32 diputats (ara han baixat a 31 diputats) en el Congrés espanyol, exactament el mateix número (32) que el País Valencià amb el doble de població, 5.000.000 habitants. O siga, un vot valencià val la meitat que un vot castellà/lleonés, o, dit d’una altra manera, els vots de les comunitats rurals i agrícoles valen doble que el vot de les comunitats urbanes i industrials.

No parlarem de la corrupció i de les portes giratòries entre la política i les empreses, per ser, com tothom sap, de domini comú.

I, quant als drets de les persones, direm que es rescaten bancs, es desnonen persones; apugen els preus dels productes, però no volen que apuge el salari mínim interprofessional al mateix ritme; no volen apujar els salaris per, diuen, manca de productivitat, sense reconéixer que l’augment de productivitat ve donada per l’increment de recursos i tecnologies per part de l’empresa; comprimeixen preus en origen al camp, i desbarren en els preus de venda final al consumidor. Parlar les distintes llengües territorials i oficials en cada Comunitat és un “dret constitucional” que ningú pot conculcar, però amb l’excusa que l’Estat té com a llegua el “castellà”, et lleven el teu dret (que no es pot conculcar) en dependències policials, judicials, fins i tot, sanitàries o hospitalàries…; ells, que parlen castellà, jo o qui siga parlaré la meua llengua, que és dret constitucional. Per una altra banda, el Dret Civil de cada Comunitat és tradició, igual a respecte, cosa que no sempre es dona.

I, en democràcia, ens regim per dos normes o bases sacrosantes i fonamentals: el “principi democràtic”, que proclama que la voluntat de la gent és i ha de ser respectada, i el “principi de legalitat” que dicta que tot està subjecte al compliment de la llei. De la conjugació dels dos principis democràtics depèn la bona marxa de les societats. Ni la llei pot enervar o obturar l’expressió i realització de la voluntat popular, ni esta pot actuar (en principi) fora del marge de la llei. En el contenciós català/espanyol, s’hauria de respectar la voluntat de la societat catalana adaptant les lleis a la susdita voluntat?, o els catalans s’han de supeditar a una llei existent ja per a tota la vida?…

La pregunta “Estem en una democràcia plena?” se la respondrà cadascú en el seu fur intern, sempre pensant que una cosa és la democràcia, i una altra cosa és el que u vol que siga la democràcia. Sense esperar que siga la UE qui ens responga.

Publicat el 29 setembre 2022

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat