Jesús Moncho Pascual

Hijab: el vel islàmic

   És bastant usual la imatge de joves musulmanes, universitàries o treballadores, amb vel (hijab) al cap en ciutats cosmopolites europees, o en zones turístiques com les nostres d’Alacant o Dénia. Una mica distant, però, del xador iranià (mant negre de cap a peus amb cara descoberta), distant també del nicab del golf Pèrsic (només deixa mostrar els ulls), o del burca afganés que tapa tota la muller:

“I digues a les dones creients que abaixen la seua mirada amb molta decència, i que controlen els apetits sexuals; que no mostren els seus adorns ni el seu adreç, llevat d’allò visible externament, i que tapen el pit amb el vel i mostren els seus adorns només als marits” (L’Alcorà 24:30-31)

“Digues a les teues esposes i filles, i a les dones dels creients, que es tapen de dalt a baix amb el mantell. Això és més convenient, perquè siguen reconegudes i no molestades” (L’Alcorà 33:58-59)

   En la cultura islàmica tot està escrit. L’Alcorà és una guia completa. Les anteriors cites queden catapultades a santes prescripcions. No res distint, però, del que predicaven les altres dos religions monoteistes, Judaisme i Cristianisme. En realitat, no res distint dels postulats de la societat de Patriarcat, forma de vida de tots els pobles mediterranis de l’època. És a dir, basant-se en la diferència biològica, homes savis o religiosos han vingut estigmatitzant la dona per la seua inferioritat física i han arribat a considerar-la bruta pels seus fluxos menstruals. Per al grec Aristòtil, la dona era un home mutilat i no era subjecte posseïdora de drets; Sant Agustí, per la seua banda, reduïa tot el paper de la dona només a la procreació.

   No obstant això, hem de convindre que els escrits, les paraules, són una representació de la realitat, no són la realitat. Tothom, per exemple, capta la diferència entre“fer-se un garatge”, “fer-se una cervesa”, o “fer-se el tancredo”. Formen part d’un context determinat. O dit d’una altra manera, necessiten d’una interpretació. I és aquí on entra la relació de complicitat entre l’intèrpret i qui té el poder. Els sectors tradicionals, a través dels xamans, ulemes o clergues interpretadors o imposants de normes, posseeixen (i fan per conservar) el control sociojurídic de les persones i de les col·lectivitats, a canvi de no qüestionar el poder polític constituït (normalment, rapinyaire o corrupte). La reflexió personal, la reinterpretació, l’evolució queden proscrits: el càstig de l’heterodox pot ser tremend.

   Corrent el temps, ja arribats els anys 80 i 90 de la centúria passada, es produeix un canvi en l’orientació econòmica dels països musulmans des de la tradició cap a la competitivitat i l’exportació, forçats pels plans d’ajust del Banc Mundial i del FMI en acció sobre els seus deutes externs. Les taxes de participació femenina en el treball a finals dels anys 90 oscil·laven des del 8,6% d’Oman, el 11,8% d’Algèria, al 30,3% del Marroc, o el 43,3% de Kuwait. Per tant, la situació fortament precària i d’inseguretat de la dona en estos països fa que l’estatu-quo perdure, i el matrimoni o la dependència de la dona respecte d’un home s’hi veja, encara, com una taula de salvació.

Fadela Amara, fundadora de “Ni Putes Ni Submisses” i resident a França, en tocant als drets de les dones, deia que s’ha de distingir entre religió i tradicions arcaiques: l’hijab és un acte de submissió; la seua història està lligada, no tant a l’Islam, com a les societats patriarcals repressores. I addueix el costat bo de la cita corànica “Ningú és més pacient que Al·là”, en relació a la seua tolerància i deixar viure.

   Però, veges per on, el vel ha anat tornant-se a poc a poc “un signe d’identitat”, en temps d’incertesa.  En conseqüència, moltes dones no adopten l’hijab com a símbol de la transmissió de la religió tradicional, sinó més aviat com un signe de nova reubicació, tant de l’individu com d’una cultura, en el món de hui. El vel reapareix, així, amb força, com un fenomen característic de les grans ciutats i de les dones amb formació. La novel·la d’Omar Pamuk “Neu” precisament ens recrea el tema a la inversa.

   En el fons, en el món islàmic existeix una tensió constant entre allò que s’ha de fer (o es pot fer) i allò que es desitjaria fer. Les noves tecnologies, telèfons mòbils, Internet o Al-Jazeera s’han convertit en noves ferramentes d’acció i interacció social i política. El món dels somnis o simplement de la il·lusió és possible. Homes i dones estan en eixa roda. Però, darrerament, la restricció de l’emigració de joves des dels països musulmans a Europa, la reducció per part dels emigrants de les remeses dineràries als seus països d’origen des de la crisi del 2008, la manca d’ocupació estable, més la incapacitat estructural de les economies i de les elits polítiques de la major part dels països islàmics per engendrar un horitzó de progrés i igualtat, fa que tot esclate en una primavera de crits i braços en alt, en un esclat de demanda de canvis totals.

   La dona musulmana haurà de tractar de participar en el trencament d’eixa cortina, d’eixa paret, que encara empara règims i estructures socials patriarcals, després dels quals una aura de plenitud democràtica, si més no teòrica, possibilitarà que a poc a poc la dona guanye i ascendisca en l’escala de la igualtat social, econòmica i política. Amb hijab o sense hijab, tant se fa.

Jesús Moncho                              

Publicat el 13 juny 2013

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat