GRAFFITI A LA PARET
Ha aparegut un graffiti, una pintada, a la paret. De bon matí, en eixir al carrer, l’amo de casa es troba la seua paret pintada. “Mecaguen tot”, diu. El primer pensament és: “per què a ma casa?” Ben mirat, per què a casa d’este senyor?… 
No és culpable de res, ni s’ha significat en res, per a ser destinatari de la pintada. En la paret ressalta “Te quiero…”, o en altres temps i en altres llocs “Fes l’amor, no la guerra”, o “Prohibit prohibir”, o…
En primer lloc, la propietat privada, la casa, és privada, és veritat, i ocupa un espai públic, el carrer. Algú pot dir: jo també sóc amo del carrer (en realitat, se l’apropia l’Ajuntament, que el regula i reglamenta). Però aquí està el dubte: en quina mesura qualsevol ciutadà no es pot sentir autoritzat a usar, ocupar, interactuar, alterar… l’espai públic? És només dels arquitectes, dels promotors, o de les autoritats?… Hem de suportar la visió i estètica que ens vullguen imposar?…
I aquí entren els grafiters. Si la ciutat actual es caracteritza per totalitzar-ho tot, tots treballadors, tots consumidors, tots sense veus (cada quatre anys, a votar)…, el mínim que es demana (per a alguns) és ser trangressor, no autocontemplatiu o passiu. Repetim: per a alguns. I diuen: el mínim que podem fer és una reflexió; si és col·lectiva, millor. Per què no actuem en l’espai públic per a dotar-lo de segell distint o especial? L’Art és comunicatiu: fem art i comuniquem, pensen alguns, pensen els grafiters. I fem l’espai públic més acolorit, més amorós, més bell, més…
Per què?, per a què?…: ja ho hem dit, per a reflexió social, per a cridar l’atenció, per bellesa, per a un gran públic… Però, pot ser il·legal. Bé, assumim eixe risc, diuen alguns. És que és art urbà, contra allò estàndard, contra allò imposat, wildstile, i, damunt, és debades, no com tot el que té el sistema on has de pagar per a consumir-ho.
“Collons!”, continua dient l’amo de la casa. “Per què a mi?, per què a ma casa?” La Llei dirà que, si és immoble públic, això és infracció administrativa, amb una sanció de 100 a 600 euros; però, cas de ser immoble privat, serà un simple deslluïment, que, prèvia denúncia i reclamació, només podria ser reparada o tornada a l’estat originari.
“És una gamberrada”, dirà l’amo de la casa. Pot ser que només, amb eixa pintada (Te quiero), l’autor haja pretés, no mobilitzar, no reflexionar, no imprimir bellesa, sinó reafirmar-se com ser especial davant del seu amor; pura egolatria. La ciutat de hui no reconeix l’autocontemplatiu, el que parla per a si mateix. Perquè no és interesssant “qui”, sinó “què”, cosa que ens fa pensar, que ens espitja, que ens canvia…
Jesús Moncho
