GATA: UN POBLE PER A CAMINAR-LO
“Gata!, sí, home, sí; el poble de les barxes i els sombreros i les canastes”. És el poble de les artesanies,
sempre ho serà, perquè els seus ancestres van descobrir que, amb la palma dels margallons de les nostres
muntanyes, podien confeccionar barrets per defensar-se del sol solemne que ens visita, podien enllestir
cabassos i així arreplegar la collita de cada any, podien fer barxes i bossos ben bonics que penjar-se al
braç per anar a la compra o simplement anar a passejar. És més, amb l’ajut dels arriers, portaven estos
gèneres pertot arreu, i és així com es va crear la indústria de la palma, complementada amb una xarxa de
viatjants i comercials que recorrien tot Espanya. Gata i les seues artesanies. Un poble que naix en el punt
de cruïlla dels dos grans camins de l’Antiguitat: 1) sud-nord (des de Teulada-Alacant cap a Ondara-
València), i 2) est-oest, mar-interior (Dénia-valls-i-muntanyes-d’interior): és el punt de l’actual
Ajuntament, l’església i l’antic palau senyorial. Arrecerat a les muntanyes, perquè les terres planes de les
valls es guardaven i es preferien per a l’agricultura, antigament, de subsistència; més tard, arribarien a la
conclusió que era preferible dedicar-se a la comercialització agrícola, i crearen un monocultiu del
moscatell i la pansa escaldada i assecada. Diuen que la necessitat és mestra i creadora!
Tancat pel riu i les vies del tren, el poble se les ha enginyades per fer un creixement singular. En primer
lloc, ha penjat les cases sobre els penya-segats del riu, en una imatge impactant com aclaparadora, i, per la
voreta, ha urbanitzat el camí fins a les dites “Coves Roges”, sobergues parets verticals de pedra calcària
oxidada (d’aquí el color roig vibrant i desafiant), que amaguen unes grutes proveïdes de pintures
rupestres, Patrimoni de la Humanitat.
I seguint el camí est-oest, trobarem la Font de la Mata (Llentiscle, sobre la roca), amb abeuradors
cisellats sobre la pedra, antigament lloc de confluència de ramats i persones, qui sap si santuari o punt
d’invocació de d’ajuts més superiors.
L’aigua, l’eterna recerca i necessitat, ens portarà a tot un seguit de molins d’aigua, o al paratge per
antonomàsia, la Rana, així batejada pels moros, ullal que hi feia créixer la murta, símbol de vida, de festa,
d’alegria, que potencia les bones accions en els éssers humans, la flor de la qual posseeix cinc pètals, com
l’estrella de cinc puntes, simbolisme de la figura humana amb braços estesos sobre dos ben apuntalats
peus. El paratge de la Rana sorprén, perquè, entre la terra feraç i feréstega, de sobte apareix tota una
domesticació en forma de parets de tosca, esglaons, canalitzacions, porxos, llavador, i aigua amansida o
corrent: és la conjunció d’una Natura salvatge i un orde o equilibri humà!
No massa lluny d’allí, ressalta el monument dels monuments, “l’Olivera de Grimalt”, de més de díhuit
metres de perímetre, que aixopluga colles senceres de persones; se’n torna un sense creure que la Natura
arribe a tant!
I què direm dels riuraus?, tota una mostra d’una Història irrepetible. Pedra sobre pedra, construint
aixoplugs perquè la collita i la pansa arribara al cap. Suor, i goig, tot junt. Vida, en una paraula. Treball.
Esforç. Alegria. Senya pròpia de les gents de la Marina Alta.
Gata segueix el seu curs, en una Història que ells han contribuït a fer i alçar amb els seus anhels, amb
les seues accions, amb els seus braços. Tot un testimoni hi queda: si el caminem ho constatarem!
Jesús Moncho
