FASHION VICTIMS
Allò que feien les nostres iaies d’embastar, cosir i apedaçar la roba, afortunadament fa temps que es va acabar. I els sastres i les modistes també. Com sabem, tot és prèviament confeccionat i exhibit en grans aparadors o catàlegs, buscant l’economia en general. Només hem de comprar i posar-nos-ho. Ans hom en deia “estrenar”. I resulta que, actualment, el 50% de la producció tèxtil de les grans cadenes, fast o fashion, no dura ni arriba a més d’1 any. S’hi generen quasi 13 milions de tones de residus tèxtils a l’any, que si s’amunteguen o guarden, a més a més, generen contaminació i microplàstics, i si es cremen, expulsen CO2 excessiu. Els hàbits de consum establits són, al capdavall, la causa d’estes emergències ecològiques presents.
Però, dins d’este marc de consum, podem comprar, per exemple, articles de pell o de plàstic, segons el poder adquisitiu; com igualment podem comprar una peça de roba de color roig o grisa, segons gustos o preferències. S’estableixen tendències, modes…
Podem vore, en la foto que il·lustra l’escrit, com tot un grup va vestit igual, o quasi igual: diríem, o ells dirien, que van a la moda. Perquè ells creuen que això els reporta consideració i estatus davant dels altres. Han gastat grans quantitats de diners per renovar i estrenar vestuari del moment, segons tendència suposada o, potser, imposada pels grans interessos econòmics de consum. Tot marxa. Els uns fent caixa; els altres, els usuaris, creient que la singularitat de les robes i marques que porten els conferirà notorietat i excel·lència: algú, però, diu que són Fashion Victims. Perquè difícilment es pot catalogar d’”elegància i estil” tot un grup de persones que s’uniformitzen i s’avenen als dictats aliens o marcats des dels grans interessos. Podrien considerar-se persones sense capacitat de decisió pròpia i que acaben adoptant els criteris d’un altre o de l’ambient dominant?, són vulnerables?, estan a mercé dels prejudicis, diguem-ne, de la societat?… En tot cas, hom diu que hi ha llibertat!, que estem en una societat lliure.
Tant és així, que hi ha imitadors o replicants dels productes dominants, que fan furor. Estar en la tendència és cool. I açò amaga que, en realitat, vivim un materialisme dominant. Així és el sistema, que no la vida. Quasi tot és valora materialment (monetàriament) i, si hom no pot, hom acaba anant a la rèplica. Com si necessitàrem una pantalla externa davant de nosaltres que ho tape tot.
Pret a porter, Streetwear, Sportwear, Lifestyle, Alta Costura…, s’ha de vendre un estil de vida, o en el seu lloc… fakes o dupes o clons, o siga, rèpliques. Tot val. Ja ho deia el Julio Iglesias: “La vida sigue igual”… Però com que “Qui menja sopes, se les pensa totes”, i quasi ningú vol “Pagar i plorar”…, al remat tothom obri l’ull, potser, uns per a engalipar, els altres per a no ser, òbviament, engalipats.
Jesús Moncho
