“Españolear” (I) – (II)
(I) De sobte, en els últims temps, el PP s’adona que els tres camins d’atac i desgast contra el Govern no vénen donant el rendiment desitjat. Resulta que, en el terreny econòmic, Zapatero és més neoliberal que el propi PP; en el camp cultural, l’aferrissada defensa o intent de recuperació de la moral tradicional i conservadora que promou el PP no enganxa les gents, tal com s’ha vist en la darrera i macabra campanya contra l’avortament, o en el descrèdit de la jerarquia eclesiàstica per l’escàndol dels clergues pederastes; i, en tercer lloc, sociològicament no funciona ja agitar l’espantall d’ETA com a aglutinador de sentiments carques, atesa l’eficàcia i contundència del Govern en la lluita antiterrorista. Què farem?, es pregunten les ments pensants del PP.
Doncs, “españolear”. No hi ha res més bo que alçar recels i pors sobre el trencament d’Espanya: “Es tan bonita mi España!” i… “cuánto canalla suelto por ahí”. És així com es destapa una furibunda campanya contra l’Estatut Català davant del Tribunal Constitucional; s’enarbora la bandera de l’atac a les essències pàtries al voltant de l’intent i consecució d’abolició de la festa sanguinària dels toros a Catalunya; i ara, en l’últim episodi pel moment, en un afany desesperat i oportunista (carronyer), el senyor Gonzàlez Pons i el senyor Aznar desacrediten el Govern i la diplomàcia espanyola dient que Espanya (Melilla) està sola i abandonada, en clar immisciment en la política exterior que solament i unitàriament deu dur el Govern en representació de tot el poble de l’Estat espanyol. “Españolear”, “españolear”, “españolear”, “a, a, a”. Encara que, així, rebente Espanya (i a ells què!).
“ESPAÑOLEAR” (II)
El PP no fa política d’oposició, el PP només segueix la pauta del desgast i atac contra el Govern del PSOE. Creu que això és suficient per a captar l’electorat. Eixa és la realitat. Sense propostes econòmiques davant els temps presents de crisi, i sense propostes culturals i socials per encarar els canvis necessaris per a superar estos nous temps, el PP creu que, en l’agitació populista d’exacerbar sentiments, ja n’hi ha prou. I és així que s’ha tirat de cap a alçar recels i pors sobre la tan pregonada “ruptura d’Espanya”, tocant la fibra del sentiment, tensant el nervi de l’emotivitat. Les darreres campanyes contra l’Estatut Català, sobre les corregudes de bous com a festa nacional, o la defensa numantina de Melilla, marquen el camí. “España se rompe”, “Arriba España”. Tot açò, el patrioterisme i xauvinisme, que no encaixa dins del discurs actual de la interrelació i unió global de mercats, d’empreses, de persones i de relacions polítiques, és a dir, la via que possibilita l’augment del PIB i eleva la qualitat de vida dels ciutadans. Tot açò que no encaixa dins la frase de Rajoy “mañana tengo el coñazo del desfile (militar), un plan apasionante” (dit de conya, el dia de la Hispanitat, al seu subordinat Arenas), o el menyspreu racista a Trinidad Jiménez (una ciutadana espanyola candidata del PSOE per Madrid) “su acento la hace más apta para Dos Hermanas o Vélez-Málaga”, pronunciat pel portantveu adjunt del PP a Madrid.
Però, allò més greu, és que, quan tractes d’indagar què és això del sentiment patrioterista, què és això de la il·lusió nacional, en què es concreta, quines són les propostes, t’adones que no hi ha res al darrere, t’adones que tot es resumeix i concreta en: reducció i empetitiment de l’Estat (Estat, diem nosaltres, que és l’únic garant dels drets de les persones més febles); privatització constant i, per tant, supressió de la despesa social; i aposta per l’economia especulativa (la rajola). Això és tot.
Això és tot el que no es diu a les gents (a les gents desinformades), sols es parla de sentiments, abstraccions, banderes, fanatismes. I a més a més, clar!, hi ha un enemic, que és roí, és malvat, és també tonto, i, per descomptat, traïdor: ZAPATERO; més els seus amics. A partir d’aquí: guerra!, alcem les banderes!
