Jesús Moncho Pascual

Els carrers dels nostres pobles, i la invisibilitat de les dones

Pin en wow!“Tot el casc urbà té un total de 70 vials, que, amb els 7 de Gata Residencial, sumen un total de 77”, ens informa el Blog del Cronista de Gata. Ja en són, de carrers, per a un poble de llarga tradició històrica com Gata. Antics i nous. Amb el nom de tota la vida (carrer la Bassa…) o novíssims (carrer Constitució…). I només un amb nom de dona, carrer Duquessa d’Almodóvar. El de la seua antiga senyora i benefactora: va cedir tots els seus bens per a dotar els òrfens pobres, i per a l’ensenyament de xiquets i xiquetes de les seues terres. Gest per a la Història i, sobretot, per al poble!

Tan gran dona clar és que es mereixia que li dedicaren un carrer. I, sembla, ja no hi ha més dones que rememorar. Però tots hem sentit dir i hem vist com l’esforç abnegat de dones i mares ha tret endavant cases i hisendes. Han acudit també als convents i monestirs. Als bancals i a les fàbriques. Als estudis. A l’art i la ciència. Però al nomenclàtor de carrers no hi ha més noms de dones.

Es podria parlar d’invisibilització de les dones. Passa a tots els llocs, i Gata no n’és una excepció. Xàbia, que presenta gran part del terme municipal urbanitzat amb més 1.390 carrers, només 34 carrers tenen nom de muller (comptant noms de verges i de santes, fins i tot el de «Fernán Caballero», que encobria el nom d’una muller). Com en quasi tots els nomenclàtors dels carrers dels pobles. Els fenòmens d’invisibilització amaguen uns problemes de dominació o discriminació en el si de les societats. Tots, per exemple, coneixem els noms dels conquistadors hispànics d’Amèrica (Colón, Hermanos Pinzón, Hernán Cortés, Pizarro, Vasco de Gama, Ponce de León, Núñez Balboa…), però difícilment sabrem algun nom dels xefs indis colonitzats (més enllà del mític Tupac Amaru…). Estos processos d’ignorament i oblit s’han donat com si foren un fenomen natural de l’esdevenir de les cultures i dels pobles. Amaguen, en realitat, altres coses.

 Allò que l’oblit amaga no és una altra cosa que la violència (real o cultural) exercida per a què tal estat de coses continue. A canvi, han vingut creant-se uns estereotips anestesiadors o conformadors (“eres una nenassa, quin conyàs, els xics no ploren, ciudadanos todos! (en masculí)”, un 22% menys de mitjana en el salari femení respecte del masculí…)

Estendre els noms de dones als carrers és una forma de reconeixement a la seua necessària presència i col·laboració. Tal com, de forma espontània, a Gata diuen “carrer Doloretes” a la via “Bisbe Cervera” (antic carrer la Mànega) per haver-se establit allí als anys 60 un comerç de venda de llibretes i llepolies regentat per una muller plena d’afabilitat i atenció. O com, per exemple, la memòria col·lectiva recorda la mestra Rosario o, més llunyana, la mestra Úrsula, però sense nom oficial al viari local gater. O noms mítics com la Jonaina, o donzella Plaerdemavida o princesa Carmesina o Mare no li ho diga al pare. O històrics, com Hipatia d’Alexandria o Indira Gandhi. O científics, com Marie Curie, Maria Blasco, o Josephine Cochrane inventora de la màquina rentaplats. O…

No hem de continuar en l’oblit i invisibilització de tals realitats. Segurament portar i enaltir el nom de dones serà un acte que no acabarà amb la discriminació històrica de la muller, però contribuirà a fer més evident la seua superació.

Jesús Moncho

Publicat el 23 agost 2020

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat