Jesús Moncho Pascual

El vi: la sang de la terra

Sèrie EMPRENEDORS – I - El Celler de la Muntanya 

El vi: la sang de la terra, deien els nostres clàssics. La sang és vida, la terra l’alimenta. Terra en retirada?, terra abandonada?… El 20% de la població gestiona el 80% del territori espanyol. Tasca gens senzilla. I més, quan la superproducció agrària i alimentària dels països avançats, subsidiada en origen i incentivada (en evitació d’estocatges) per a exportació, provoca un cert desencant, sinó paràlisi, del camp de molts llocs, de l’agricultura tradicional de moltes poblacions.

Com es mantindran, així, els ecosistemes?, es degradarà el paisatge?… Tal volta, la millor resposta és posar-nos a treballar. És el que han fet els del Celler de la Muntanya. Territori i saber ja estan. Esforç i aplicació s’hi necessitaran.

  

 

A Muro d’Alcoi, terres de muntanya, Joan Cascant (delineant de professió), que mantenia algun bancalet familiar entre els caps de setmana, un bon dia es decideix, conjuntament amb uns quants amics, a intentar fer el propi vi que es beurien en les reunions amicals. Per què no? Tota la vida s’havia xapat vi en aquells paratges, encara que ara dedicats de ple al tèxtil, a servicis per al turisme, o, com en gran quantitat succeïa a Muro, a la pintura i emmarcat de quadres per al mercat comercial. Alguna vinya encara quedava. Era a primeries dels anys 2000.  Dit i fet. El vi resultant d’estos nous vocacionals de la terra resulta que queia bé als paladars; estava bo, era la sensació i sentència. Animats, seguiren l’any vinent; començaren a informar-se i a posar dedicació. Els entesos valoraven com a bastant encertat aquell vinet. Potser açò els animava a derivar algun diner per a inversió en l’activitat, ara que ja tenien la família formada i crescuda. Compren botes i més estris. Algun comerciant s’estranyava en vore que no acceptaven (no podien) ofertes favorabilíssimes en cas que la compra fóra en gran quantitat d’unitats. En créixer l’elaboració i producció de vi, es fa patent la necessitat d’abastiment de raïm. Ells no són hisendats. Per una altra banda, moltes vinyes s’han abandonat. Hom haurà de recuperar-les. Potser no hi ha un altre camí. El ti Laureà, home assenyat i vell coneixedor de les terres i vinyes, hi col·labora. Molts altres llauradors també. Es reprenen varietats antigues com el raïm de giró, la marseguera, el bonicaire (hui a dia, molts s’obnubilen amb noms com Cabernet-Sauvignon…, que possiblement són varietats estranyes i no massa coincidents amb els requeriments de la textura de la terra o clima nostres). Només faltava que la Guía Peñín, Sancta Sanctorum de la informació i crítica vinícola a Espanya, qualificara este vi de la muntanya amb 90 punts sobre 100. No ho poden creure, es pregunten entre ells, a Muro estant. L’any següent: 91 punts (arribaran a 94). Anem amunt. Com és això?, per què?, on està del secret?… Ells reflexionen, veuen que tenen vinyes i camps de tota la vida, varietats autòctones, cultura i coneixements inveterats, un clima i sol propis… Potser eixes siguen les condicions, les claus del camí al seu particular esclat. Els vins produïts en la zona són més tànnics, la major graduació i quantitat de sucres els tornen més expressius. Són vins diferents. Robert Parker, el gurú de l’enologia internacional, així ho testimonia. Tot, obra d’uns vocacionals… o d’uns professionals ja?

Es fa necessària la participació d’una orientació, d’una guia plenament científica. És el moment en què Josep Lluís Pérez, natural de Quatretondeta, s’interessa per estos vins de la muntanya. Ell, “el pare de la viticultura moderna” segons els grans canals mediàtics del país, el revolucionador dels vins del Priorat català, el qui creu i pensa que “un bon vi és tècnica i és art, és emoció, és una creació personal, i això no té preu”, ell, s’uneix al projecte de Joan Cascant i amics. Corre el 2005. L’agricultor requereix d’ajuda i direcció tècnica. Terra i saber tradicionals, clar és, són la base. Creixement equilibrat i natural. Horts-escola en l’Institut. Generació de marca “Microvinya” (any 2008), atés que les denominacions d’origen genèriques abasten un extens àmbit sense distingir ni matisar. I “Albir”, blanc, “Almoroig” o “Paquito el Chocolatero”, negres, són etiquetes seues embotellades. La insuficient capitalització es supleix amb l’aportació d’amics, de camps i vinyes com les del ti Laureà i d’altres pagesos, esperançats en una remuneració justa que permeta la represa de l’activitat agrícola. Un vi comença a ser bo quan el llaurador rep la remuneració que pertoca al seu esforç; així comença el bon tracte i atenció a les vinyes. La qualitat serà el producte final. I això té un preu. Simplement uns cèntims d’euro més per kg de raïm en camp (de 25 cèntims a 35/40), i algun euro més per botella final. La faena ben feta i el paladar regalat s’ho ben mereixen. Intentar minorar preus significa, probablement, carregar a les esquenes del treball del llaurador el cost del producte. La conseqüència és l’abandó. La mala qualitat. La degradació del medi agrícola i rural. La qual cosa no només representaria un retrocés del patrimoni de biodiversitat, sinó, el que és més impactant, la descompensació del conjunt territorial i social.

¿Ha de continuar l’Administració primant les activitats de les transnacionals i grans grups subsidiats i incentivats en contra de la producció i consum de proximitat? ¿per què no es fomenta açò últim? ¿És lògic que presumim de gastronomia sense ressaltar els ingredients nostrats i, per extensió, les zones on es produeixen? ¿Podem ser potència turística (de costa) sense valdre’ns d’altres recursos i valors autòctons i singulars com són els del conjunt territorial? Estes i moltes altres qüestions pengen sobre el present i futur del nostre desenvolupament. Hem de pensar que la busca desaforada de rendibilitat econòmica no pot solapar o descavalcar la rendibilitat social i mediambiental, base del nostre futur com a col·lectivitat.

Els ecos de Celler de la Muntanya no poden passar inadvertits ni deixar indiferents l’oïda i ulls del ciutadà de hui. TVE hi acudeix. Crónicas grava i emet un programa sobre la seua realitat, Utopías cercanas, http://www.rtve.es/alacarta/videos/cronicas/cronicas-utopias-cercanas/1574755/ , on se’ns mostra, a més a més, que d’altres iniciatives i empreses dels voltants, com Actiu, Brildor, Caixa d’Ontinyent…, estan en la mateixa o similar senda. Joan Cascant, de mirada serena, a diferència de TVE però, diu que no és una utopia, és senzillament un compromís. Un compromís amb la terra, amb la gent, amb la faena… Tot plegat, un compromís amb allò que creus.

Gràcia Jiménez

Jesús Moncho

Publicat el 8 març 2016

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat