Jesús Moncho Pascual

El cas d’Acapulco (una forma de gestionar el turisme)

Encarada al Pacífic, amb cales naturals entre penya-segats que separen les seues platges, Acapulco va ser elegida com a destí d’evasió i relax per la gent glamurosa dels anys 50, amb Frank Sinatra i el seu grup al davant. La Quebrada, des dels seus 45 m. sobre les envestides del mar, constituïa el punt idoni en què immortalitzar un salt al buit; o desafiar la bravura de les ones del mar obert en El Revolcadero era tota una proesa per als surfistes. L’anomenada “jet set” va campar allí a gust i li va donar renom mundial. Tindre casa a Montecarlo, Amalfi, Acapulco… era signe de pertànyer a un club més que selecte, elegit per algun déu capritxós. La segona residència, com a suposat retorn a la Natura, al “locus amoenus” dels clàssics, forma part de l’imaginari individual del perfecte descans. Reconfortació o escapament de l’estrés urbà. Potser també signe d’estatus social. Siga com siga, a partir dels anys 60 s’anà concretant, al costat de l’Acapulco tradicional, l’Acapulco Diamante per a la crème de la crème, i l’Acapulco Dorado obert a tot tipus de comprador, tres àrees de construcció de residències particulars que van anar creixent fins a l’actual cens de 16.000 places hoteleres i més de 40.000 residencials (Cancún, per contra, en posseeix 49.000 hoteleres i només 8.000 residencials).

La implicació estatal en forma de complementació legislativa i financera va catapultar el capital immobiliari des dels anys 60 als 80, sota el denominat de manera subtil finançament social, el qual va repercutir favorablement en els promotors i especuladors, en detriment de la competitivitat hotelera, i causà un fenomen de densificació residencial d’ampli espectre que va provocar la massificació i consegüent saturació amb minva de les infraestructures. Mentrimentres, el glamur i primers residents havien fugit. Hui Cuernavaca i Acapulco són els principals mercats de sol i platja per a les aglomeracions de Mèxic capital i Guadalajara. Els “coyotes”, agents immobiliaris no legals, són els dominadors en Acapulco d’un mercat residencial de compravenda o lloguer a la baixa. En els cartells de promoció, segurament mal aconsellats o sense cap professionalitat, podem llegir: “aquí no encontrará lavacoches o vendedores ambulantes en cada esquina”, “se acabaron las calles malolientes”, “nada de malos tratos de hoteleros y restauranteros”, “lejos del tráfico infernal”, anuncis que revelen la degradació a què pot arribar un mercat (Acapulco) quan ha desbordat el seu equilibri i perdut la seua essència. Este mateix Nadal, més de 2.000 policies han bloquejat l’avinguda principal de la ciutat en protesta per no haver rebut el bonus salarial de Nadal. Una policia que protesta, enmig de les sospites de corrupció i l’onada d’assassinats per narcodelinqüència, en una ciutat segons sembla abandonada definitivament de la mà i del capritx d’algun déu.

El creixement no pot ser il·limitat, no és possible. En arribar o sobrepassar el seu límit (la seua maduresa), es perd singularitat, es guanya en degradació, i pot començar a envolar-se l’atractiu cap a noves destinacions emergents o no saturades. Davant d’això només caben tres eixides: 1) aplicació de mesures puntuals (pàrquings, circumval·lacions, plantes de residus, desaladores, àrees comercials…), que delata el punt àlgid de desenrotllament o punt d’estancament, és a dir, de vacil.lació sobre si seguir el punt dos o el tres; 2) passivitat i inèrcia de la política anteriorment seguida, que és el cas d’Acapulco; 3) colp de timó, viratge total, cap al turisme sostenible (singularitat i qualitat) que implique les activitats turístiques en el manteniment del territori i l’economia del lloc.

Jesús Moncho
Levante, 13-1-2007

Publicat el 13 gener 2007

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat