Jesús Moncho Pascual

El burca (el burquini)

És bastant usual la imatge de joves musulmanes, universitàries o treballadores, amb vel (hijab) al cap en ciutats cosmopolites europees, o en zones com les nostres ciutats d’Alacant o Dénia. Una mica distant, però, del xador iranià (mant negre de cap a peus amb cara descoberta), distant també del nicab del golf Pèrsic (només deixa mostrar els ulls), o, més exagerat encara, del burca afganés que tapa tota la muller. I, ara, el burquini a les nostres platges

“I digues a les dones creients que abaixen la seua mirada amb molta decència, i que controlen els apetits sexuals; que no mostren els seus adorns ni el seu adreç, llevat d’allò visible externament, i que tapen el pit amb el vel i mostren els seus adorns només als marits” (L’Alcorà 24:30-31).

Digues a les teues esposes i filles, i a les dones dels creients, que es tapen de dalt a baix amb el mantell. Això és més convenient, perquè siguen reconegudes i no molestades” (L’Alcorà 33:58-59).

En la cultura islàmica tot està escrit. L’Alcorà és una guia completa. Les anteriors cites queden catapultades a santes prescripcions. No res distint, però, del que predicaven tradicionalment les altres dos religions monoteistes, Judaisme i Cristianisme. En realitat, no res distint dels postulats de la societat de Patriarcat, forma de vida de tots els pobles mediterranis de l’època, la qual, basant-se en la diferència biològica, ha vingut estigmatitzant la dona per la seua inferioritat física i han arribat a considerar-la bruta pels seus fluxos menstruals. L’oficialitat d’homes savis o religiosos així ho testificaven. Per al grec Aristòtil, la dona era un home mutilat i no era subjecte posseïdora de drets; sant Agustí, per la seua banda, reduïa tot el paper de la dona només a la procreació.

No obstant això, hem de convindre que els escrits, les paraules, són una representació de la realitat, no són la realitat. Tothom, per exemple, capta la diferència entre“fer-se un garatge” o “fer-se una cervesa”. Les paraules formen part d’un context determinat. O dit d’una altra manera, necessiten d’una interpretació. I és aquí on entra la relació de complicitat entre l’intèrpret i qui té el poder. Les elits dominants tradicionals, a través dels xamans, ulemes o clergues interpretadors o imposants de normes, posseeixen (i fan per conservar) el control sociojurídic de les persones i de les col·lectivitats, però a canvi de no qüestionar el poder polític constituït (normalment, rapinyaire o corrupte). I, és clar, la reflexió personal, la reinterpretació, o l’evolució dels valors queden proscrits: el càstig de l’heterodox pot ser tremend, fins i tot, la pena de mort.

Corrent el temps, ja arribats els anys 80 i 90 de la centúria passada, es produeix un canvi en l’orientació econòmica dels països musulmans, des de la tradició cap a la competitivitat i l’exportació, forçats pels plans d’ajust del Banc Mundial i del FMI en acció sobre els deutes externs d’estos països. Però les taxes de participació femenina en el treball a finals dels anys 90 eren molt baixetes, oscil·laven des del 8,6% d’Oman, el 11,8% d’Algèria, al 30,3% del Marroc, o el 43,3% de Kuwait. Per tant, la situació fortament precària i d’inseguretat de la dona en estos països fa que l’estatu-quo perdure, i el matrimoni o la dependència de la dona respecte d’un home s’hi veja, encara, com una taula de salvació.

Fadela Amara, fundadora de “Ni Putes Ni Submisses” i resident a França, en tocant als drets de les dones, deia que s’ha de distingir entre religió i tradicions arcaiques: l’hijab (el vel) és un acte de submissió; la seua història està lligada, no tant a l’Islam, com a les societats patriarcals repressores. I addueix el costat bo de la cita alcorànica “Ningú és més pacient que Al·là”, en relació a la seua tolerància i deixar viure.

Però, veges per on, el vel ha anat tornant-se a poc a poc “un signe d’identitat”, en temps d’incertesa. En conseqüència, moltes dones no adopten l’hijab com a símbol de la transmissió de la religió tradicional, sinó més aviat com un signe de nova reubicació, tant de l’individu com d’una cultura, en el món de hui. El vel reapareix, així, amb força, com un fenomen característic de les grans ciutats i de les dones amb formació. La novel·la d’Orhan Pamuk “Neu” precisament ens recrea el tema a la inversa.

En el fons, en el món islàmic existeix una tensió constant entre allò que s’ha de fer o es pot fer (tradició, norma) i allò que es desitjaria fer (llibertat personal). En este context, les noves tecnologies, telèfons mòbils, Internet o Al-Jazeera s’han convertit en noves ferramentes d’acció i interacció social i política. El món dels somnis, o simplement de la il·lusió, és possible. Homes i dones estan en eixa roda. Però, darrerament, la restricció de l’emigració de joves des dels països musulmans a Europa, la reducció per part dels emigrants de les remeses dineràries als seus països d’origen des de la crisi del 2008, la manca d’ocupació estable, més la incapacitat estructural de les economies i de les elits polítiques de la major part dels països islàmics per engendrar un horitzó de progrés i igualtat, va causar l’esclat d’una primavera de crits i braços en alt, en una demanda de canvis totals. Tanmateix, la repressió i la inestabilitat s’han acrescut. La tensió entre tradició i evolució o llibertat continua.

La dona musulmana haurà de tractar de participar en el trencament d’eixa cortina, d’eixa paret, que encara empara règims i estructures socials endarrerides, patriarcals, després de les quals una aura de plenitud democràtica, si més no teòrica, possibilitarà que progressivament la dona guanye i ascendisca en l’escala de la igualtat social, econòmica i política. Amb hijab o burca, o sense hijab o burca, tant se fa.

Jesús Moncho


Publicat el 19 setembre 2016

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat