Jesús Moncho Pascual

Dublinesos

I love the wind”, deia la bona muller. Quan de matí, de vesprada, de nit, quasi tots els dies bufa el vent, potser no hi ha més remei que afirmar “jo ame el vent”. I identificar-se amb ell, sentir-lo fortament, deixar anar els cabells solts al seu tropell. El vent. El company de cada dia a Irlanda. La vella Irlanda. La Irlanda de la patata per a menjar, l’emigració com a bandera, i antigues subordinacions i dependències com a estigma. Així ens ho testimonien pels carrers de Dublín, ací i allà, estàtues com la de la sensual i atrafegada (venedora de peix de dia i puta de nit) Molly Malone, heroïna llegendària símbol de la ciutat; o els monuments i plaques que evoquen la sempre present rebel•lió antianglesa. Eixos anglesos sempre entestats a dominar el món. Bo!, ara, només manifassegen a Les Malvines, a Gibraltar i a alguna illeta més. Però els anglesos inventaren la màquina de vapor i la llengua universal. Als irlandesos, com als escocesos, els queda ser els ideadors de la bona cervesa o del bon whisky. Actors secundaris. Personatges menystinguts. Hòmens i dones que s’han llaurat el seu avenir amb suor, esforç i patiment.

Ara a Dublín, en muntar a l’autobús, hom deixa la bossa de compra en un compartiment a l’entrada i, en baixar, l’agafen de nou; cadascú la seua. Hi ha respecte i confiança. A les cases no calen reixes en les finestres al carrer. Molts van a peu, de presseta, a la faena de bon matí; molts altres en bici; alguns, bastants, corren en pantalons d’esport. Els cotxes, a 20 o 30 per hora; es desincentiva el seu ús per l’alt cost econòmic i l’efecte pol•lucionant. La ciutat bull tranquil•la, i a les dos o les tres de la matinada salta l’hora dels taxis vivents i rodants a la percaça dels noctàmbuls o dels últims beodes de la nit. La silueta dels edificis, quatre alçades màxim (llevat d’alguna singularitat), domina la ciutat, amb un centre piatonalitzat i WI-FI accessible i gratuït en parcs, places i zones comercials. Són capaços de crear i elevar al cim un gran parc empresarial públic, el Grange Castle, per a grans multinacionals que funciona (Google, Apple, Microsoft, Pfizer, l’espanyola Grífols…), o un BID (Business Improvement District) consensuat, programa de millora comercial-empresarial i ciutadà, enveja mundial.

Els representants municipals són del poble i treballen per al poble. Promouen una ciutat per als ciutadans. Els irlandesos fan i deixen fer. Van i vénen. “I love the wind”, amen el vent. I l’esforç, i la llibertat… Amos del seu destí, una mica més pobres ara, sempre contents…

Jesús Moncho

Publicat el 10 febrer 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat