Dénia: la política fragmentada
Dénia és una destinació turística que agrada, de baixa densitat, de “marca” reconeguda i molt ben valorada pels usuaris. Atrau pels seus valors paisatgístics o urbanístics. Per patrimoni i cultura. Per gastronomia. Per servicis i atenció… Encara ens ressonen els ecos d’aquell renomenat tema musical dels anys 50 “Dénia es bonita, tiene un castillo…” 
I sobre este,diguem-ne, pastís o botí, s’estén tot un grapat d’interessos diversos, disposats a endur-se, si poden o els deixen, el millor mos, la millor queixalada, sense advertir que la urbs, el patrimoni, el paisatge… conformen una realitat singular fins que deixa de ser-ho, un lloc amable fins que se satura: en definitiva, una realitat fràgil, que es pot alterar o danyar de manera irreversible… A Dénia, tot aquell que vol pegar queixalada, munta un partit polític.
En les penúltimes eleccions municipals (any 2007), PSPV amb 9 regidors i el Bloc Nacionalista amb 2 van formar equip de govern, i actuaven d’oposició el PP amb 5 regidors, Centre Unificat 2, Gent de Dénia 2, Partir Socialdemòcrata 1; el Verds i EU van quedar fora. Ja sabem que l’oposició, amb el concurs d’un trànsfuga del PSPV, Juan Collado, va armar un moció de censura i va catapultar Ana Kringe (PP) a l’Alcaldia, la qual ja no va tindre dificultat a guanyar en les següents eleccions de 2011. Comerciants, hostalers, constructors i terminals del gran capital financer-especulador van dividits a la mata-degolla, cadascú amb el seu partidet, cadascú a la seua queixalada, a vore qui s’emporta més bon tros. El resultat, en un procés ascendent desintegrador, és una ciutat i terme urbanitzats extensivament (l’eixample urbà dels anys 70/80 al Saladar és simplement depriment, i innumerables són els camins rurals fons de sac edificats). Una urbs sense circumval·lació ni entrades directes cap a les dos grans zones platgístiques, Les Marines i Les Rotes. Una urbs que viu del turisme i no acaba de posar en valor el centre històric ni el gran passeig del Carrer Campo com a lloc de reunió, relació i aglutinació dels col·lectius deniers. On 300 bens immobles han perdut la seua catalogació i protecció. Una localitat sense autobús directe a la porta principal d’entrada de turistes, l’aeroport de L’Altet, i només dos autobusos a Manises; sols 5 enllaços amb Alacant i 11 amb València (quan Gandia, per exemple, té 44 enllaços amb la seua capital, o Benidorm 31). I no cal comptar amb el Trenet a Alacant, el trajecte és etern, 2’45” h. L’alternativa és l’autopista de peatge Ondara-Alacant a 11’30 E vehicle mitjà. I, el culmen, un PGOU que no hi ha forma d’aprovar; l’últim aprovat és de 1972 i la seua renovació de 1991 ha estat suspesa judicialment des del principi; actualment es regeixen per un Règim Urbanístic Transitori.
És que els criteris de racionalitat i desenvolupament sostenible que informarien el nou PGOU no interessen als diversos grups depenents de la rajola que opten per la urbanització progressiva del territori o, el que és el mateix, la destrucció planificada del territori. Es creu que no hi ha límits. Es pensa que el territori no s’acaba mai, no es deteriora, no es fa malbé, no se satura. Allargar el procés de redacció del PGOU i viure d’ordenacions velles desfasades és el desideràtum d’estos grups (igual ocorre a Alacant, Sant Vicent del Raspeig…). Coses estes que, com una espasa de Damocles, graviten en detriment de l’atractiu turístic de la ciutat que aniria dissortadament en retrocés permanent.
I aquí entra l’Agenda 21, un intent de planificació estratègica i participativa de la ciutat. En 1995 comença a caminar amb l’impuls dels nacionalistes del Bloc i dels socialistes. La ciutat seria planificada entre tots, respectant els distints interessos i necessitats: patrimoni i cultura, transports, ecosistema litoral, desclassificació de 4.000.000 de m2 urbanitzables a Les Marines, no hipotecament dels bens naturals i urbanístics que possibiliten l’activitat turística en el futur… Després d’una diagnosi de la ciutat, s’arriba en 2006 a la confecció d’un Pla d’Acció, que es plasmarà a partir del 2007 en un Pla d’Actuació Municipal. Lloable objectiu. Però caixa de la discòrdia per a tot aquell que en lloc de tres altures en vol set o deu, per aquell que en lloc de carrers amples els vol estrets per no cedir terreny, per aquell que ataca allò públic per privatitzar-ho, per aquell que en lloc de preservació i protecció vol urbanitzar, per aquell que en lloc de regulació (Llei de Costes, lleis urbanístiques, lleis garantistes…) vol barra lliure, campe qui campe. Se’ls acusa de radicals, als impulsors de l’Agenda 21. Ja sabem: parcialitat de la Generalitat Valenciana, moció de censura el 2008, conflictivització intencionada dels partits promotors de l’Agenda 21 (al Bloc, Pau Reig cap de turc i defenestrat; i al PSPV, l’exalcaldessa Paqui Viciano denunciada i encausada), i triomf del PP en les últimes eleccions del 2011.
La història posterior s’està escrivint segons els desitjos dels més forts i poderosos, per ara. En el pròxim mes de maig vénen eleccions municipals. Sobre el camp de batalla (és a dir, el futur a curt termini) està en joc seguir, o no, la senda de la saturació i colmatació que, indefectiblement, portaria una progressiva substitució d’usuaris i turistes de major a menor poder adquisitiu i una forta competitivitat, coses estes que implicarien cada volta més uns menors guanys i, per tant, menors taxes de reinversió, amb la consegüent degradació del sistema i reducció dels nivells de vida. Dénia, Dénia… Alea jacta est.
Jesús Moncho
