Jesús Moncho Pascual

DE… MIGUEL HERNÁNDEZ

” Hemorràgies constants. Del cos o de l’ànima. Dolor. S’escapa l’aura de la carn, i de l’esperit. Sent goig. D’ampliar els límits de la realitat que pugna per confinar-nos, per restrényer els camps de roselles vermelles, tan espontànies. Alto soy de mirar a las palmeras, rudo de convivir con lasResultat d'imatges de miguel hernandez montañas… Ens són donades les imatges, la lectura de les quals, però, és nostra. Interpretar-les, associar-les, treure’n un discurs, un missatge. El pit m’adoloreix, la gola esputa, es torna difícil alenar. Tos punyent. Recojo con las pestañas sal del alma y sal del ojo, y flores de telarañas de mis tristezas recojo. Aquests camps, igual com les ciutats, s’esdevenen pista senyalitzada, marcada, sobre la qual evolucionar, córrer i jugar. Farem més grans i llargues les ratlles. No; més aviat, les esborrarem. Marxarem cap a l’infinit. Inventarem. La pedra per terra, l’alçarem. La posarem una damunt de l’altra. Erigirem. Después de haber cavado este barbecho me tomaré un descanso por la grama, y beberé del agua que en la rama su esclava nieve aumenta en mi provecho. De presó en presó. Feble i fort. El món, l’entorn, m’ha fet així. Però no m’ha vençut. He provat de domar-lo. Oh!, massa atreviment, no l’hem pogut domesticar. Hem tractat de recompondre’l. Amb el gest i la paraula. Amb la ploma, l’aixada, o la màquina. Eixugant una llàgrima o cantant a la matinada. ¿Qué quiere el viento de encono que baja por el barranco y violenta las ventanas mientras te visto de abrazos? Saltar barreres, caminar cap allò desconegut, cap endavant. Posar nou marc i nova finestra al nou matí. Nou sol. Sobre el front. Ben alt. Cantando ha de cogerme el hoyo blando, tendida el alma, vuelta la cabeza hacia las hermosuras más hermosas. I me’n recordaré de ma mare, i de mon pare, i de la terra, i de les boires que pluja no portaven… Tots recordaré. Entre la llum i la tos. Tos punyent. De presó en presó. Tristes guerras si no es amor la empresa. Tristes. Tristes. Tristes armas si no son las palabras. Tristes. Tristes… Tristes hombres si no mueren de amores. Tristes. Tristes”.

Gràcia Jiménez
Jesús Moncho

Publicat el 19 març 2017

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat