Jesús Moncho Pascual

Cridà per les Festes de Gata, 2013 (Pregó de Festes)

Bona nit, senyores i senyors. Bona nit, gateros i gateres! És un plaer,
esta nit, estar ací amb vosaltres, reunits tots amb olor de festa, hòmens i
dones, xics i xiques de Gata i visitants, davant d’estes fronteres i pedres
centenàries, que tantes i tantes generacions de gateros han vist passar, pedres
potser en un principi arrancades a la roca o escampades per terra, que un bon
grapat d’hòmens i dones van anar alçant amb treball i esforç, justament ací en
la cruïlla de camins al costat de l’Ajuntament (1), on s’unia la muntanya i el
pla; la muntanya fins al Serrillars, i el pla que ja no s’acaba fins a l’eixida
del nostre riu a la mar. I ells no van triar este punt d’emplaçament només perquè
sí, sense més ni més. Ho van fer perquè sabien que necessitaven els dos llocs,
tant el pla com la muntanya, perquè dels dos havien de treure el suc i profit.
De la muntanya: el margalló i la palma que tanta faena i renom ens ha donat als
gateros. Del pla: el cep i el raïm, dels que no cal que parlem, perquè Gata i
el moscatell i la pansa són la mateixa cosa, coneguda arreu del món. Eixa era
Gata; eixa és Gata.

Què som els pobladors de Gata?, només cal mirar el nom dels carrers que
eixien d’esta plaça i l’Ajuntament, que delaten empenta, esforç i iniciativa:
per un costat, carrer La Bassa, on estava l’hort de la Senyoria i la seua bassa
de regar, on transformaven secà en regadiu els camperols; carrer del Forn (hui
Duquessa d’Almodóvar), on es feia i repartia el pa del poble; a continuació,
carrer de L’Hostal, on entraven i eixien ferradures, carros, transeünts i
visitants. Per l’altre costat, carrer Nou, obert i fet a pic i maça per a nou veïnat…
I, obligat és, un record a la duquessa d’Almodóvar, noble i senyora que en lloc
d’eixugar i treure’ns la riquesa, va llegar tots els seus bens al poble i va
crear escoles i servicis per als nostres xiquets i xiquetes.

I ahí tenim d’advocat, mirant-nos a tots des del seu pedestal a la
portalada de l’església, amb el braç en alt i l’espasa desplegada, a Sant
Miquel. Se’l respecta i se’l venera com a cap d’altar de la nostra església.
Sant Miquel, qui la calor i l’estiuet ens torna a baixar del cel, però passat
Sant Miquel, ens tornarà la pluja també del cel. Encara que els nostres renderos
deien que Per Sant Miquel tot va a repèl, tant mana l’amo com el criat!

I aplegats ací, em permetreu que diga que, de menudets, als meus amics i
a mi mateix els majors ens deien que aquella caseta era dels moros, aquell pou
o la font de la Rana eren dels moros, l’assegador o les sènies de les
barranqueres eren dels moros. Ahí, on està l’església, era la seua mesquita…
Tot forma part de la nostra memòria. Tot forma part del nostre patrimoni.
Tanmateix, el món canvia; el que ahir era, hui no és, i demà vorem. Hui, Sant
Miquel fa de guarda; aquells que el van portar van dur també esta llengua en
què ara ens entenem i, corrent el temps, des de l’ermita del Calvari a tots ens
contempla el Santíssim Crist del Calvari, venerat patró del poble de Gata, en
honor del qual estes Festes comencen.

Bé, ara tots nosaltres ací presents em sembla que som hereus del que va
passar i succeir als anys 60, quan apareix entre nosaltres el senyor turista. Sí,
el senyor turista. Quan el món de colors comença a escampar-se. Allò de “Micalet, si vas a l’hort, cull-me figues i
albercocs”
deixa pas al nou món del Rock and Roll, del biquini, la
minifalda, la llavadora automàtica o l’Institut: “Quina gràcia!”, dirien les
nostres agüeles, o… “Ai, Maria Santíssima, quins temps més perdularis!”… Hui,
amb la modernitat, l’avanç i el saber, els nostres fills caminen més segurs.
Encara que hui tenim i patim mals moments econòmics i de treball, i alguns
paisans nostres no ho estaran passant bé. Per a ells la nostra comprensió i
solidaritat.

Però hui tots, sense distinció, quedem convocats a la Festa. Festa,
perquè ens l’hem guanyada, després de l’esforç o preocupació de tot un any.
Festa, perquè ens ajunta i ens acosta uns als altres. Festa, perquè ens la
creem, ens la fem i organitzem, tota per a nosaltres. I si algun any, encoratjats
per allò de quedar bé i oferir el millor, no arriba el pressupost, serà perquè
l’amor al poble és més gran que la disponibilitat de la butxaca, com li va passar
a la Quintà del 60, la recordada Quinta del 60, que va acabar menjant bocates
d’anxova en lloc de sopades. I si s’ha d’innovar o canviar alguna cosa, ho fem!,
com la Quintà del 65 que van ser els primers a incorporar i vestir les camises
de quintos; o com la Quintà del 68, la Quinta del Matxo, que va introduir per
primera volta la dona, les xiques, en la Quinta i l’organització. O quan, per a
sempre ja, la Festa és ideada, projectada i duta a terme per tots els estaments
del poble des de la Comissió de Festes, creada democràticament, i hui presidida
per María José Mulet.

I ara, per acabar, ve com anell al dit allò que uns joves avantpassats
cantaven tots a la una: “La veïna no vol que ho diga, perquè diu que no és afinat,
i cada volta que ho dic, m’arranca un pèl del cap, i és que Festa sense coets o
masclets, sense taula ni cassola, ni dolçaina ni tabalet, NO ÉS FESTA, NI ÉS
RES!”

Gateros i gateres, a ballar i riure!, a menjar i cantar!, a descansar i
disfrutar!

VISQUEN LES FESTES DE GATA!

VISCA EL POBLE DE GATA!

 

Jesús Moncho

Juliol 2013

 

(1) Cruïlla entre el camí est-oest que venia de Jesús Pobre-Dénia (actual carrer La
Bassa cap a Alcolaies) amb el camí sud-nord de Teulada-Pedreguer (actual carrer
Penyó, paral·lel al riu).

Publicat el 30 juliol 2013

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat