Jesús Moncho Pascual

CONTENCIÓS ESPANYA/CATALUNYA

És obvi que a Espanya (50 províncies, de les quals només 4 són Catalunya) el discurs dominant gira al voltant de la posició oficial, sense parar-se aResultat d'imatges per a "marcha por la libertat cataluña"" pensar per què la meitat de la població catalana pensa i vol diferent, pensa i vol una altra cosa. Què passa? O, què ha passat?, per què eixa desafectació de gran part de la població?

Si volem pensar i creure que la culpa és dels desafectats, sempre estarem al mateix punt: el del desencontre. Espanya no té solució. I direm, igual com Ortega y Gasset, “el problema catalán”, o siga, el problema és o són ells, no nosaltres. Clar!, així mai no arribarem a una solució.

Si volem trobar una eixida, ens haurem d’acostar al problema. I tractar de comprendre’l, per si hi ha solució, per si volem treballar per una resolució. Tot comença perquè hi ha unes característiques peculiars, perquè hi ha unes demandes en correspondència a eixes característiques. I la democràcia, és a dir, la convivència, sempre proposa l’atenció de les demandes socials. En la mesura que eixes demandes es veuen ateses, es genera i s’escampa la pau social. I a la inversa… Sobren les paraules. Però s’exigeixen raonaments.

Cadascú (cada part del contenciós) creu que ha obrat segons el sentir de la seua gent. O siga, no estem parlant d’individus, de polítics, estem parlant de col·lectius. I això són paraules majors, perquè tota societat està obligada a viure dintre de les dos grans bases, sacrosantes, que sustenten tota democràcia: el principi democràtic que proclama que la voluntat de la gent és i ha de ser respectada, i el principi de legalitat que dicta que tot està subjecte al compliment de la llei. De la conjugació dels dos principis democràtics depén la bona marxa de les societats. Ni la llei pot enervar o obturar l’expressió i realització de la voluntat popular, ni esta pot actuar (en principi) fora del marge de la llei. Del que es dedueix que els uns esperaven, demanaven, potser exigien, que la llei s’adaptara a les seues demandes. Els altres, tancats en banda, esperaven, demanaven, potser exigien, que eixos uns s’ajustaren a una llei existent inamovible. Qui té raó?… Resulta que tots volen la raó.

Pot ser que la raó no estiga del tot en cap part, i estiga en cadascuna de les dos parts. Tal volta la raó, i el sentit comú, aconsellen explorar eixa via, si volem trobar una solució, i no, simplement, culpables. Amb la qual cosa, tot allò actuat pels seguidors del principi democràtic hauria de ser atés, i tot allò fet pels legalistes igualment hauria de ser acceptat. Això implica fer (per molt que els coste a alguns) “borrón y cuenta nueva”. “Cuenta nueva” vol dir nou pacte. Pacte que segelle la nova situació, en tant que es reconeixen les demandes dels uns, i en tant que es reconeix la unitat en la convivència conjuntament amb els altres, amb tots.Això es diu nou Estatut, es diu Reforma Federal, es diu Confederal… Es diu com vulguen dir-li. Però significa convivència en pau i consensuada. I votada en referèndum. Les societats són (i han de ser) lliures i sobiranes.

Gràcia Jiménez, i Jesús Moncho

Publicat el 24 octubre 2019

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat