CATALUNYA
“Catalunya, t’estimo”, deia aquell; un altre afirmava, “Catalunya, quin maldecap!” El ben cert és que està aquí, al davant, és una realitat, que,
més cert encara, s’ha d’encarar, s’ha d’abordar. Per a bé o per a mal… Ni bé ni mal; senzillament, s’ha d’abordar, s’ha de fer alguna cosa. Per què?… Perquè una situació d’interinitat, d’inestabilitat, no interessa ningú. No saber què fer és el pitjor dels escenaris per a tot ser individual o col·lectiu.
És que no hi ha res que pugam fer, diran alguns. Simplement complir la llei, el que està establit. O siga, seguir o mantindre’s en les posicions que han portat o conduït a este impasse, a esta paràlisi. Un estatus legal que no ha pogut, que no ha sabut, comprendre una realitat, i, allò que és de més vital importància, que no ha sabut donar-li viabilitat. Ens hi mantenim “erre que erre”? S’aposta per la inestabilitat perenne, allò que hom denomina perversament “el problema catalán”? És a dir, el problema és o són ells, els catalans, no Espanya. I, com a conseqüència, s’ha d’aplicar allò dit fins i tot per un intel·lectual darwinià i soberanista espanyol com Ortega y Gasset, allò de la “conllevancia”, “es lo que hay”, i per tant “a tragar”… I, seguint tals objectius parcials, la alineació de la Judicatura espanyola, de la policia patriòtica espanyola, o la Llei Mordassa…
Clar!, per l’altra banda, s’està temptat amb allò de seguir amb la “unilateralitat”. Amb la qual cosa es dificulta l’encaix, es dificulta conciliar una postura amb l’altra. Tothom és conscient que els fets de la “unilateralitat” no caben dins l’ordenament legal vigent, i són difícils de pair per l’oficialitat espanyola; mentre que, per als catalans, la renúncia dels seus objectius és igualment difícil de pair. Impasse, inestabilitat, interinitat, “conllevancia”, castics, maldecaps…
Òbviament, per als ulls racionals, tot això és patir indegudament, és perdre el temps; o és perdre oportunitats per a avançar… Ens agrada patir o perdre el temps? Ens agrada la inestabilitat i la paràlisi?, o millor caminar i avançar?, què en direm?… O siga, es tractaria de ser efectius, de resoldre situacions, d’avançar; perquè el futur ja vorem com és, com serà o com vindrà, i quines actituds s’hi prendran. Ara, per avançar, és clar que s’han de superar els obstacles fins al dia de hui apareguts, que no són altres que un “statu quo” oficial inservible, i, per l’altra part, una unilateralitat, que no tenen cabuda actualment en la major part de la societat, ni espanyola ni catalana (no hi ha majories socials).
Què vol dir “avançar” o “superar obstacles”?… Segurament vol dir buscar eixides, buscar viabilitats, no quedar-se quiets… S’hi fa necessari un pacte de mútua comprensió i col·laboració entre totes les forces. Què farem?… Si l’interés de superar obstacles és compartit, tant per a l’estabilitat en l’àmbit espanyol com en el català, és clar que es fa necessari la construcció d’un nou marc que arracone els camins inservibles i creadors de problemes i repressions, camins ja detectats i localitzats: la “conllevancia”, la intransigència, que s’han d’obviar de moment. Més tots els fets i danys que fins ací s’han esdevingut en eixe marc: és clar que necessitem AMNISTIA.
I, a continuació, abordar la problemàtica, que no és cap altra que la “viabilitat” de la realitat de cada poble. Concretada, per a Catalunya, en la preservació de la seua cultura i llengua, més l’assentament de les bases per a la seua persistència com a poble, és a dir, l’establiment de les bases per al seu desenvolupament i progrés, que, a Europa, es condensen en dos: 1) cadascú viu dels recursos que crea; 2) tots hem de ser solidaris amb els altres, solidaritat xifrada en el 4 o 5% del PIB de cada regió cedent (actualment, a Espanya, s’arriba al desproporcionat 9 o 10% del PIB de les regions cedents).
Una cosa és mantindre’s en el prejudici, i l’altra és observar i comprendre la realitat. Hi ha el que hi ha. O prejudicis, o racionalitat. O avançar, o inestabilitat. I, ara, amb la investidura d’un nou president espanyol, es presenta l’oportunitat per a tots, l’oportunitat de mostrar que som racionals, l’oportunitat d’avançar. La deixarem passar?…
Jesús Moncho
