Jesús Moncho Pascual

Arribar i sucar

Conta l’historiador grec Estrabó, nascut l’any 63 abans de Crist, que des d’ací exportàvem en abundància cap a la metròpoli de l’imperi: blat, oli i vi. La tríada d’aliments que ens defeneixen, no només a nosaltres, també a tot el Mediterrani, dit en aquell temps Mare Nostrum. “Pa amb oli i un glop de vi”, i en cada lloc el companatge de què disposàvem o que ens caracteritzava. A la Marina Alta, un raïm de moscatell a l’estiu, un tros de bull (budellet de tonyina assecat i torrat) a l’hivern, o faves tendres a l’entretemps.

Tan bo estava (està el pa amb oli)) que dues vegades “bo” és “bobo”, sinònim de “panoli”. Tanmateix, en qüestions de menjar, tothom s’espavila, no s’encanta, “a la taula i al llit, al primer crit”, acudíem de pressa, en un acte de reajuntament, de grup, tal com ho prova entre nosaltres l’inveterat costum dels “mulladorets”, plats salsuts al mig de la taula, tots al voltant amb el pa en mans i l’ampolla catalana de vi rodant. Era arribar i sucar. Hom no necessitava coberts ni vaixelles. Només sentir-se unit en la roda, emparat en el grup, la cassoleta central concitant l’afabilitat de tots. L’acte de menjar i els seus instruments ideats com un acte de sociabilitat. Així érem, així som; encara que ara el televisor i l’estrés dels horaris juguen en contra.

Potser, seguirà una bona xarrada o una bona sesta (del llatí “hora sexta” en què tothom aturava les seues faenes per al descans). Però si el “mullador” es feia en qualsevol moment i amb allò que donava el temps o teníem a mà, “espencat o bledes amb gambusins, sangatxo o polp amb penques, bull amb ceba, sang amb ceba, o llandeta de peix”…, l’acte per excel·lència en què s’exalça la unió grupal i es venç la fam és la “paella”. La paella com un gran plat, la gran mamella maternal, l’astre rei sol al voltant del qual tots giren, tots s’aclamen, tots s’escalfen i acontenten. Paella, nom que prové del llatí “patel·la” (plat gran), que va donar peu a definir els “dei patel·lari”, déus patel·lars, és a dir, els Lars, déus sagrats de la casa que fins i tot han quedat metaforitzats en el lloc on es fa el foc de la casa, la “llar” (“hogar” en castellà). Paella que, com la major part dels menjars al País Valencià, és un compendi i resum del color, de la policromia, que ens assalta i tapa els ulls.

El color de la mar (de l’eixida del sol a la mar de bon matí), la intensitat del cel, la diversa tonalitat dels nostres horts i muntanyes. Algú ha dit que és pur barroquisme, la paella, que amaga la fuga i la corba interminable del barroc amb la iridiscència insultant de la Natura. Sí. Pot ser que els nostres menjars són barroquisme, entés este com el resultat d’una lluita amb la terra i la mar per extraure’n els escassos fruits (no teníem ramats, ni llets, formatges, margarines…) que, afaiçonats i condimentats a la cuina després d’anys i anys de constància i sabiduria popular, ens han proporcionat l’espectacle i la generositat d’uns plats d’ingredients senzills i naturals, però de presentació, de paladar i de valor incommensurables. Això és la nostra cuina. Naturalitat (lluita, esforç) i barroquisme (paladar, color i saber). Bon profit, a disfrutar i a revore..

Publicat el 18 maig 2008

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat