Jesús Moncho Pascual

ANYS 60

ANYS 60, ANYS EN QUÈ CANVIÀREM ELS PANTALONS APEDAÇATS PELS VAQUERS

Als anys de la nostra ingènua infantesa en què ens alimentàvem de notícies i cançons quasi exclusivament per la ràdio (82 aparells de ràdio per cada mil habitants, mentre a França en disposaven de 238 aparells), el 20 de juliol de 1959 ocorria un fet transcendental: Espanya entrava com a soci de ple dret en l’OECE, Organització Europea per a la Cooperació Econòmica (posteriorment OCDE). Tots els nostres atavismes de sobte es despertaven; alguns apareixien sobresaltats en la fugida. Era el salt cap a endavant. Els valors europeus quedaven assumits, almenys en la intenció, per part de la nostra intelligenza oficial. Estàvem exhaustos de tant de seguir la senda de compensar balanços econòmics negatius amb devaluacions de l’entranyable pesseta. Pesseta que tenia i té nom en català/valencià. Estàvem cansats, no sé, de comprar un tornavís o una clau anglesa autòctons que ens eixien més cars i ineficients que adquirir-los fora, d’importació, productes que veníem penalitzant amb aranzels. Sense saber exactament per què, preferíem protegir-nos de l’estranger. Però el 20 de juliol de 1959 s’establien les bases perquè tot això començara a saltar pels aires. Duria temps, però l’estiu del 59 marcaria el punt de no retorn. Les senzilles teories d’anar per casa que satisfeien el nostre orgull, entraven en barrina; o ja no quedava més recorregut, potser, a la nostra capacitat d’autoengany que tapava segles i segles d’inconsciència acumulada. Amb la nostra entrada en l’OECE, semblava que el dèbil s’unia al fort. Beneficiava això el poderós?, ens afeblia més? O, per contra, ens portaria algun profit? La polèmica sempre és filla de la saviesa i obri camins de llum. El ben cert és que Europa ens estava obrint els braços. Érem Europa? Físicament, estava clar que ho érem de tota la vida. I en valors i en actituds?…, potser no ens vinguera malament algun retoc. Els Pactes amb EE.UU i el Concordat amb el Vaticà a començaments de la dècada, l’any 1953, havien estat la palanca de llançament per al nostre ingrés en l’esfera internacional; dos anys després entràvem en l’ONU. Havíem cridat a la porta de l’amo dels canons i a la del crucifix, a la recerca de padrins, de padrins potents en l’àmbit mundial, i no ens va anar malament. Però, i Europa? Europa es resistia, embolicada en un tarannà i uns embolcalls que deien i creien no veure per aquí entre nosaltres. La sopa de lletres que era Europa -UEO, OTAN, CEEA, CECA, CEE, EURATOM, EFTA…- no arribava a la nostra taula, plena de mantells a quadres, una mica desllustrats, i comensals frugals. La necessitat fa virtut. L’orgull mai no es perd: érem virtuosos. Teníem, almenys, alguna cosa.

   Acabàvem d’assentar, doncs, les bases d’un possible futur i d’un continuat creixement econòmic amb l’ingrés en la feliç -i costosa de vocalitzar- OECE, el 20 de juliol de 1959. Seria veritat? Què perdíem en tot això? Un desenvolupament -concepte màgic del moment- que podia ser permanent. El Arriba España! (oficial) trobava plasmació real. Era realitat. Liberalització de mercats i actituds. I de ments (principi i base per a l’adquisició futura de valors i actituds propis de la democràcia). I Sepúlveda, la bella i vella Sepúlveda, continuava sent la capital del “cordero lechal”, com Catarroja era el port de l’Albufera i, per tant, de la Mediterrània.

                                                                                      –Jesús Moncho-

 

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat