Jesús Moncho Pascual

ANYS 60 (II)

ANYS 60, ANYS EN QUÈ CANVIÀREM ELS PANTALONS APEDAÇATS PELS VAQUERS
II

Tot seguit, després d’entrar en l’OECE el 1959, Espanya rep suport financer a través del Fons Monetari Internacional, FMI, per valor de 546 milions de dòlars. Diners. L’Estat ja no podia pagar amb divises cap compra a l’exterior; estàvem en suspensió de pagaments tècnica. Tampoc podíem sufragar escomeses dins de casa nostra (el “Plan Sur”, o siga, el desviament del Túria a la ciutat de València estava paralitzat, no podia arrancar). Els dòlars venien com ploguts del cel. A canvi, havíem d’entrar en allò que s’anomenava “estabilització” de l’economia, que duria a l’emigració cap a França, Alemanya, Suïssa… més de dos milions d’espanyols. I començar a desplegar iniciatives en l’interior. Primer que res, ens havíem de reciclar, a pas lleuger de frare cartoixà camí del menjador, en terminologies insòlites i prou desacostumades: “estabilització”, “deflació”, “desregularitz…” Sembla que ens queien al damunt coses novedoses. I Havíem d’estar a l’alçada. Per una altra banda, l’escenari s’havia engrandit i ara ens contemplava tota Europa, el món. Donem-li un nom: és la “modernitat”. I no sabíem si nosaltres entràvem o estàvem en eixes coordenades. Vam buscar de seguida en el nostre calaix particular. Trobem un Tàpies i un Chillida, artistes ells, per a presentar i mostrar o dels quals presumir. Acabaven de triomfar en la Biennal d’Art de Venècia l’any anterior, el 1958. I aquell mateix any, Tàpies, el Príncep Negre, l’adalil de la xarpellera, s’emportava el reconegut guardó del Carnegie Institut de Pittsburg-EE.UU, més el Premi Unesco. No érem, doncs, tan antiquats. Teníem gent trencadora, admirada i reconeguda al món. Al cap i a la fi, Dalí era un desficaciat, i Picasso, un roig; però hispànics. La seva sobrietat pictòrica i depurada tècnica, la seva recerca d’allò més existencial, el seu individualisme transcendent en la més genuïna i exquisida tradició hispànica, els feien valedors davant l’intelligenza oficial del Règim per a ser els nostres emissaris al món. Necessitàvem un bany de reconeixement internacional. O una xicoteta esguitadeta. Hom va començar a interioritzar que es guanya la comprensió del món, no a través dels crits o a través dels punys o el pes de les armes, sinó a través de la força de les idees i ideals. Els pobles d’Espanya competien amb el món en… art. És -era i serà- la nostra gran arma. L’art. Fruit exclusiu del talent. Encara que… també anomenem art a les toreries, a les processons, a les…

-Jesús Moncho-

Publicat el 7 març 2010

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat