Jesús Moncho Pascual

Alacant: inventari de soledats

Davant de l’horitzó electoral que s’acosta amb les municipals de l’any que ve, es perfila com a omnipotent aspirant al consistori d’Alacant l’actual alcalde Díaz Alperi, davant del qual caldria oposar un seriós contrincant, només possible si es configurara un gran moviment social amb ànsies de renovació i millora. Alguns intel·lectuals de la ciutat s’han sumat al projecte, tal com se’ns mostra en l’obra “Alacant especulació”: “La tesi central d’este llibre és que la ciutat d’Alacant es troba sumida en una profunda crisi d’identitat. I que això es deu, en bona mesura, al model econòmic que s’ha imposat, amb pautes irracionals de creixement i d’inserció en el territori, i que se suma a algunes indesitjables pràctiques (conductes) i ideologies (missatges)…” segons pròpies paraules de l’autor. L’objectiu pretés amb el canvi seria col·locar Alacant en el camí que la porte a explotar totes les seues potencialitats per a aconseguir el lloc que li correspon entre les grans ciutats.

I quin és fins ara eixe missatge que ens porta a la profunda crisi?: és… l’”alicantinisme”, la suposada ànima alacantina, eixa definició per reducció de la realitat, eixa crida al consens social basat en l’autocontemplació (som la millor terreta del món), en l’especulació sobre el territori que més que fer ciutat desfà la ciutat, en la no implicació (menfotisme), en la no construcció d’un referent o perspectiva de futur que ens servisca d’espill per al progrés lluny de mirar-se el melic o l’aïllacionisme actual.

En tractar de concretar eixa suposada ciutat ideal, cosmopolita i moderna que se suposa és Alacant, l’autor troba una mera i simple projecció del desenrrotllisme més irracional, és a dir, creixement fora de planificació i d’ordenació global en detriment del territori i l’habitabilitat. Amb la inevitable conseqüència de la desvertebració dels seus barris i la desidentificació de la ciutat. El pas previ fet pels mentors de l’”alicantinisme” ha sigut i és el d’esborrar la memòria històrica de la ciutat. Sense referents, un vaga desemparat, desnortat. Així, han anat caient per la picoleta nombrosos edificis, emblemes físics de la seua època. I quant a rastres humans, on estan els monuments de prohoms alacantins o de fets de la ciutat?, són estos els monuments al “soldat de reemplaçament” (en la plaça del Mar) o “els cabestres i banyuts cap a la plaça de bous” (en la plaça d’Espanya)? No obstant això, d’altres emblemes substitutius se’ns ofereixen: els gratacels; certes construccions desangelades com l’edificació franquista de la plaça de la Muntanyeta o l’Audiència de la plaça de l’Ajuntament o l’Estació d’autobusos; el mar i el port desaprofitats o negats d’iots particulars; a més de certs emmirallaments cantonalistes, provincialistes… El miratge d’expansió i prosperitat d’algunes zones de la ciutat ens torna, com a paradoxa, la marginalitat i no regeneració d’altres. Hom ha provocat una ciutat dual, desigual, que hipòcritament després es rebutja o injuria des del stablishment. Una ciutat en què el 44% del total de les seues empreses petanyen al sector comerç, però que al mateix temps és capaç d’haver promogut grans superfícies comercials com a competidors (128.000 m2, un terç de l’espai total del comerç detallista, i això sense comptar els hipercentres de la comarca).

La nova i flamant religió de la ciutat, el turisme, tot ho justifica i poc de nou promou, ens diu l’autor Manolo Alcaraz, director de la Seu Universitària d’Alacant i exdiputat en les Corts espanyoles. Estructuralment parlant, res hem fet per a ser la capital turística de la Costa Blanca; d’altres ciutats sí s’han adaptat i esforçat. Exceptuant honroses excepcions (el museu del MARQ i alguna cosa més ) no podem tampoc competir en turisme cultural amb altres ciutats (València, Granada, Bibao o Santiago…); no podem competir tampoc en turisme de congressos, escenari este que exemplifica l’esterilitat de la ciutat (la construcció del palau de Congressos és el perenne desig no aconseguit).Ens acontenta ser el port i la platja de Madrid. Quedem així autosatisfets. Caiem bé a Madrid; sense fer res. Els de l’altiplà simplement ocuparan o compraran ací un segon habitatge. I poc o gens ens importa que no caiguem ni bé ni mal a la resta del territori. La província, com que no fem ni reconeixem res ni a ningú, creu que som una ciutat passiva, vampira; respecte a la principal ciutat, Elx (tan prop), ens ignorem mútuament; amb la comarca, l’Alacantí, vivim entre el recel i els complexos de superioritat; amb València, millor que callem la boca. Vivim en l’aïllament… En tal situació difícilment podrem entrar en dinàmiques d’interrelació i progrés, de modernitat en una paraula. Així, els beneficis de la nova dinàmica de ciutats en xàrcia passaran de llarg; el joc d’influències, sinèrgies i transmissió de riqueses (Arc Mediterrani) no ens arribarà.

L’esquerra, el PSOE, després de la recuperació de la democràcia, va acabar sumida en un populisme castrant, que va donar pas a la dreta, el PP, investida d’autoritarisme (no hi ha debat, no hi ha oposició, no es deixa viure al discrepant siga la Universitat o siga un mitjà d’informació…), entronitzant el mercat com a únic rector de la societat, és a dir, entregant la ciutat als especuladors i promotors.

Què en queda?… Queda la formació i consolidació d’un nou bloc social, capaç de propulsar noves iniciatives tendents a la integració dels seus habitants, a la regeneració dels seus barris, a la recuperació de la seua Història i simbologia, al direccionament i elevació de la ciutat cap a l’àmbit adequat de creació de riquesa, i al seu assentament en el lloc que li correspon en el concert entre grans ciutats.

Jesús Moncho
Levante, 8-5-2006

Publicat el 8 maig 2006

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat