A sant Jordi se li acaba la faena
Sant Jordi (del grec georgios/llaurador), patró d’Alcoi o de Catalunya o de Rússia…, és un sant peculiar, molt peculiar: el Papa no el vol vore en el seu Santoral. En 1969 Pau VI el va treure del Santoral, adduint nul·la fiabilitat històrica de la seua existència, encara que va deixar que continuara el seu culte allí on volgueren. Ja, al s. V, el Papa que el va canonitzar deia de sant Jordi que “és d’aquells el nom del qual és justament reverenciat, però que els seus actes són coneguts només per Déu”. Cavalca sense llicència oficial, podríem dir-ne. Un sant d’origen oriental, dut cap a Occident per les croades de la mà del rei Ricard, el de Cor de Lleó: per això després també serà patró d’Anglaterra, sant Jordi.
Sant Jordi representa el triomf del Bé. En la mitologia universal, i en totes les cultures, la figura del Bé s’imposa al Mal; i estes figures es mostren a través d’unes icones granment acceptades: es representa el Bé ocupant sempre el lloc de dalt i a la dreta amb llum i claror, mentre que el Mal està a baix i a l’esquerra amb foscor. Icones del Bé que, en l’univers cristià, són encarnades per una tríada de sants: sant Miquel, Santiago, i sant Jordi. Tots tres tenen el Mal sota els peus. Tot i que, adaptant-se als temps en què varen gaudir de màxima acceptació, canvien la seua coreografia. Així sant Miquel, representació del poble jueu transhumant, se’l representa a peu i mata la fera satànica; sant Jordi i Santiago, recreacions de la classe cavalleresca medieval, ja van a cavall i l’un mata el drac i salva la donzella, i l’altre, Santiago, també va a cavall i mata el moro. Hem de dir igualment que, en la jerarquia de la consideració sacra dels animals, els rèptils o dracs s’arrosseguen per terra i tenen la més baixa consideració perquè són una encarnació del maligne, i, per contra, les aus ocupen el lloc més preeminent (volen a prop del cel alt, més a prop dels déus).
Jugant, jugant, sembla que també tenen nacionalitat els sants. Quan els cristians entren a la conquesta de Jaén (porta d’Andalucia), debaten quin sant patró guerrer i defensor adoptar, entre Santiago (patró de Castella) o sant Jordi (patró d’Aragó-Catalunya). Se n’ixen pel carrer del mig entre l’un i l’altre, i adopten sant Miquel ( ja sabem que sant Miquel n’és un de la santa terna guerrera), perquè els pareixia una decisió més neutra i imparcial; hem de recordar que, des de la batalla de Las Navas de Tolosa (s. XIII), tots els regnes cristians van conjuntament contra els moros (actualment l’església de Sant Miquel, a Jaen, ha desaparegut, i es venera la copatrona santa Caterina).
Ara resulta que les dones (les donzelles, les mullers) van empoderant-se, ja no necessiten la figura del protector-salvador. A sant Jordi se li acaba la faena. És més, la figura del salvador-protector empetiteix la dona, la fa depenent i feble; ara s’hi va canviant per una estructura legal que salvaguarde els drets conquerits de la dona. I ja fa algun temps que la Diada de Sant Jordi, festa nacional a la Corona d’Aragó, sol commemorar-se com a dia dels enamorats en què es regalen una rosa i un llibre. Amor i cultura units i abraçats. I va escampant-se la festa de la rosa i el llibre, mira per on, com si el sant anara reciclant-se en la seua escomesa i destí, o per exigències del mercantilisme actual:
les roses i els llibres de Sant Jordi han arribat al Japó, un dels països on més llibres es llegeixen, de la mà de l’Institut Cervantes de Tòquio.
I a Alcoi esclata la festa de Moros i Cristians, on va nàixer ja fa més de cent anys la primera composició musical de marxa mora, anomenada Ben-Amet, en 1907. I, ves en compte…, No digues hivern acabat, si Sant Jordi no ha passat. (Jesús Moncho)
