Entre debats de catastrofisme o d’alerta pel canvi climàtic, diu el meu… que els residus són l’inajornable problema del món desenvolupat actual. En realitat, els residus, vistos des d’un altre prisma, són recursos naturals desaprofitats. I ben desaprofitats: por la seua transformabilitat, i pel seu alt contingut energètic. Però més encara tenint en compte que el creixement econòmic actual presenta un doble obstacle natural o estructural: per una banda, la disponibilitat limitada de recursos naturals per al creixement (per la qual cosa els mateixos residus són, al seu temps, nous recursos disponibles, i no rebutjables); i per una altra banda, la capacitat limitada de la biosfera per a admetre residus (que distorsionen o destrueixen el territori o l’escenari del creixement).

Parafrasejant la banca que afirma que el pitjor servici és aquell que no es realitza, el millor residu seria aquell que no es produeix, que no es crea. Però com això és impossible (fumar, per exemple, deixa cendra i burilles; escriure a ordinador genera cartutxos de tinta sobrants…), el primer pas a tindre en compte seria la “prevenció”: qui embruta poc, neteja poc. I, fet tot l’esforç possible, encara tindríem un segon pas, en evitació del desbordament de la capacitat limitada de rebre residus per part de la biosfera. Aquest segon pas no és cap altre que, davant del residu, davant de la merda amb perdó, llevar-la i tirar-la a les floreres com a adob. És a dir: prevenció, més reciclatge o reutilització. Amb l’epíleg o remat d’un dipòsit final racional. Aquestos tres passos anteriors s’anomenen “gestió sostenible dels residus”.

Ara bé, en el supòsit que tant la ciutadania com l’Administració, conscients de la problemàtica, es mostraren col·laboradors (com Benissa, que posseeix un “ecoparc” amb planta de compostatge en ple funcionament i rendiment), tropessaríem necessàriament amb dues evidències. La primera és que el millor reciclatge (permeteu-me una altra volta, si’s plau, la paràfrasi de la banca) serà el no haver de reciclar, és a dir, la producció “neta”, sense residus, com l’ús d’energies renovables no contaminants, per exemple. La segona evidència està en seguir el “cicle de vida” dels productes (des de l’extracció del recurs natural per a la fabricació del producte fins a l’abandonament d’aquest com a deixalla) amb la idea d’allargar la durabilitat de cada pas: així, fer-los durar en cada pas el doble de temps usual, significa reduir d’ipso facto al 50% el seu residu o reciclament. “Producció neta” i “durabilitat” són dos factors de principi, no de persones tecloses, sinó, tot al contrari, d’eficiència del sistema.

La conclusió en l’itinerari a seguir pel que fa als residus seria: arreplega selectiva dels residus; compostació dels residus orgànics o reciclament dels residus sòlids (paper, vidre, plàstics…), i dipòsit final del sobrant amb summa i plena garantia de respecte del medi. D’una mitjana entre 650 a 700 kg de residus generats per habitant y any, Teulada-Moraira recull selectivament i recicla un 16’8%, Benissa un 11%, i Sant Joan d’Alacant un 3’4%.

En aquest món, on hi ha la tendència a mesurar-ho tot econòmicament (encara que també hi ha d’altres arguments o raons d’índole no material), els beneficis econòmics de la gestió sostenible dels residus són incalculables per al sistema, des de la conservació de l’escenari del nostre viure i actuar (la biosfera) i l’allargament de vida dels recursos naturals imprescindibles per al nostre desenvolupament (una tona de paper reciclat evita tallar 17 arbres), fins a l’augment del PIB estatal per la no importació de recursos aconseguits mitjançant el reciclament o la reutilització dels residus (cada tona de vidre reciclat equival 1.200 kg de matèries primeres), passant per l’efecte social de generar llocs de treball en una nova i solvent indústria actual de tractament i transport de residus. En definitiva, estaríem treballant per l’equilibri ecològic del territori i, per extensió, del planeta, equilibri necessari per al desenvolupament econòmic i social, com no?, de la nostra terra i Comunitat.

Jesús Moncho
Levante, 16-11-2007