Jesús Moncho Pascual

Catalunya balla a soles

A tenor del que es llig i s’escolta pertot arreu: Catalunya balla a soles. El mal dels mals… Sembla que cadascú necessite exorcitzar-se erigint el seu particular dimoni, el seu enemic, el seu centre d’odis, sobre el qual descarregar limitacions i defeccions pròpies. El mateix Ortega i Gasset ja ens ho deia: “Entre catalans i espanyols només cap la “conllevancia””. I, a més, Ortega sempre es referia a l’assumpte en qüestió com el “problema català”. Per què aqueixa expressió? Per què “problema”? Per què la diferenciació entre “catalans” i “espanyols”?… Per què no “problema espanyol o castellà”? En tot cas, convindrem que és una anàlisi o, millor dit, un judici, un judici de part, que és el que normalment sol ocòrrer. Ens bolquem precipitadament a parlar o a valorar des de la nostra subjectivitat, des de la nostra parcialitat.

Qui té raó? O, dit d’una altra manera, què és Espanya? Espanya és la conseqüència d’una agregació d’individus i de pobles, lliurement expressada, lliurement decidida, i lliurement mantinguda o renovada. No hi ha, ni pot existir, cap apriorisme, ni cap destinació immarcescible o bíblica. En l’Absolutisme estos elements eren donats per la força, solament en democràcia són generats per lliure voluntat. Encara que açò es pretenga emmascarar amb presumptes arguments de caràcter històric: hom diu que la unitat d’Espanya comença amb els Reis Catòlics, tot i que en la colonització i comerç amb les Amèriques els súbdits de la Corona d’Aragó eren considerats estrangers, o el mateix rei catòlic Fernando (aragonés “viejocatalanote”) va ser expulsat com a regent (no rei) de Castella; o quan segons els Decrets de Nova Planta borbònics, S.XVIII, tant València com Catalunya queden annexionats per “derecho de conquista”…
Si acceptem que el “principi democràtic” és un bé i una realitat que se sustenta en l’única força existent, la sobirania popular, podrem seguir parlant. I apareix el “principi legal o norma jurídica” com la concreció en segon grau o a posteriori del principi o voluntat democràtica, per tant la “norma” no pot oposar-se a esta voluntat o ha d’adaptar-se a ella. És a dir, una norma (la Constitució) no pot obstruir un principi (la voluntat democràtica): així ho reconeix el Dret establit. Per tant, la Constitució, la llei, ha de canviar-se i adaptar-se al desig lliurement manifestat per la gent. El “dret a decidir” és un principi democràtic.
En tal cas, tant la part demandant com la part demandada decidirem sobre la qüestió, és a dir, allò que es diu ser jutge i part alhora: portar la decisió a tot l’àmbit territorial espanyol. És com si el Sahara es dirimira en referèndum entre tot el Marroc, o Escòcia entre tota Gran Bretanya. Cosa sens dubte no procedent. És obvi que la qüestió hauria de circumscriure’s a l’àmbit territorial que planteja la demanda, Catalunya, igual com ocorre en El Quebec o a Eslovàquia.
Però pot intentar-se difuminar la qüestió per altres camins. S’afirma que Catalunya no és Escòcia (en un altre temps regne independent), Catalunya no és una colònia (com el Sahara), Catalunya no està en conflicte (com Kosovo)… Quan a Catalunya diuen que han sigut independents i sobirans fins al S. XVIII, i, encara que no es reconeguera així, El Quebec no ha sigut mai independent i exerceix el dret a decidir; fins i tot Catalunya diu que té conflicte amb Espanya i esta no la deixa decidir, igual que a Kosovo.
Potser, les causes profundes de tot este contenciós es troben en la realitat econòmica que subjau. Hem de dir que, segons la Generalitat Catalana, el dèficit fiscal de Catalunya és d’uns 16.000 milions d’euros l’any 2009, (“7’8% del seu PIB”), i d’uns 300.000 milions des de 1986. Baviera no sol passar del “3’5% del seu PIB” en aportacions per a la solidaritat entre regions; l’Estat d’Alberta, amb un 3’23% del seu PIB, és qui més aporta a Canadà; L’Estat de l’Oest amb un 3’93% del seu PIB, a Austràlia. A açò, a més, se suma que el Banc Central Europeu i, a través d’este, bona part de la banca espanyola són creditors del deute espanyol, xifrat en un bilió d’euros (100% del PIB). Si l’economia catalana (19’5% del PIB espanyol; 25% de les exportacions espanyoles) se secessiona, els bancs i inversors alemanys i francesos (principals creditors del BCE) entrarien en pànic per la possibilitat de no cobrar el deute d’una Espanya sense el seu motor i aval: Catalunya. Europa (Angela Merkel) veu el cas de Catalunya igual que el veu Rajoy, és a dir, “Virgencita, que me quede como estoy”.

No obstant açò, la doctrina internacional, acceptada per la Unió Europea, proclama que tota col·lectivitat que “tinga un territori, una població estable, un govern funcional, constituïsca una entitat definida i puga mantindre relacions amb altres Estats”, mereix o pot ser un Estat. La jurisprudència internacional, instituïda pel cas del Quebec, ens emplaça a ciutadans i institucions a “un deure recíproc de tots els participants a emprendre negociacions per a tractar qualsevol iniciativa legítima de canvi de l’ordre constitucional”… i “es conferirà al territori en qüestió una legitimitat democràtica per a la iniciativa de secessió, que tots els altres participants en la unió hauran de respectar”…

 

Encara que este procés d’independència de Catalunya represente una gran “revolució democràtica” que pot arraconar unes estructures d’Estat ineficaç i injust que espolia uns per mantindre uns altres en el retardament, en el fons tot el problema és una demanda de reconeixement, que, davant la ceguesa dels polítics centralistes espanyols, Catalunya presenta per elevació com a demanda de secessió. Per la nostra banda, no res més a dir.

Jesús Moncho

Publicat el 14 setembre 2015

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat