Jesús Moncho Pascual

Turisme: el dolç encant (1)

   El dolç encant d’aquell que roda, que està de “tour”, és la satisfacció, potser el plaer o l’enriquiment personal, que troba del lloc o dels llocs per on està o passa, oblidat momentàniament de la seua càrrega de treball, temps reconvertit en oci, temps per una altra banda susceptible de ser transformat en productor o causant de rendes. Eixe és l’encant del turisme: ser causant de satisfaccions personals, i de rendes col·lectives.

   En este context, la primera i més valuosa renda és la que es trau del sòl, del territori, l’únic dels quatre elements turístics naturals (sol, platja, mar, terra) que té preu, convertit en parcel·la, si és amb vistes millor. Però, des del moment que el sòl es torna mercaderia, s’enceta el camí de la seua possible depauperació o desaparició en forma de, diguem-ne, saturació o degradació.

Aquelles realitats preexistents al fet turístic (localitats, nuclis habitats) troben la loteria en la necessitat i urgència de posar-se en valor: rehabilitacions, modernitzacions, esponjaments, revalorització de la imatge urbana, conservació del llegat històric i cultural… Així, la vila de Benissa, per exemple, ens presenta una bona lliçó: l’elaboració del “Pla Especial de Protecció del Casc Antic” a principis dels anys 80, que en la primera dècada d’este nou segle ha estat valorat “d’aplicació i resultats clarament positius i que ha permés a la població la presa de consciència dels seus valors, així com l’afluència de visitants s’ha convertit en un element de dinamització urbana”. Les pedres centenàries i les volades trenades o els blasons de les cases-palau dels Torres-Orduña, Feliu, Ivars de Povil, Joan Vives (lloc d’aparició de la imatge de la Puríssima Xiqueta) són testimonis immarcescibles d’antics i renovats esplendors.

Tanmateix, els llocs creixen, s’expandeixen. I açò ho han de dur a terme sense perdre la seua raó de ser, la seua funcionalitat bàsica, que no és cap altra que la convivència i harmonia en les relacions dels seus ciutadans. Motiu bàsic i, a més a més, generador d’economies. Així, els eixos urbanitzadors racionals van orientant-se cap a dos punts principals: en primer lloc (segons l’AEU de Barcelona) compacticitat edificatòria amb densitat idònia (45 a 60 habitatges en Ha), amb un cert grau d’autosuficiència en agrupacions o àrees. En segon lloc, organització del viari en “perimetral”, 25%, per al transport col·lectiu així com passadís entre estes àrees no tancades i els nuclis-poble, complementat amb pàrquings i plataformes logístiques urbanes (en la mesura del possible subterranitzades); i viari “intern” d’àrea, 75%, per al vianant, bici, automòbils residents (10 km/hora), emergències…

No es pretén una urbanització a seques, més aviat, es busquen àrees-unitats mínimes de convivència organitzada i pública, sempre amb servicis incorporats, captació d’energia solar o geotèrmica, corredors verds en les àrees i entre les àrees, aquestes a mode de constel·lació interconnectada. Si l’automòbil i l’aïllament personal han guanyat la ciutat actual, es tracta ara que el ciutadà (vianant) i la vida col·lectiva hi tornen.

Finalment, direm que ara s’hi suma un novell atractiu, l’especialització, la veritable condició per a ser competitius, afegida als vells valors territorials naturals. És a dir, es requereix un plus de gestió. Ja no es pretendrà la quantitat (el turista no sé quants milions!), que representa un dispendi de recursos, sinó la qualitat, entesa com una maximització de tot allò disponible per a obtindre majors rendiments. I en este sentit, a nivell col·lectiu, uns nuclis s’orienten cap a la gestió cultural, assessoria i administració; uns altres cap a les activitats de submarinisme, vela i mar; uns altres cap al senderisme i la conservació dels espais naturals… Pretendre fer-ho tot i donar-ho tot és, probablement, una pèrdua i disseminació d’esforços.

No hi ha res com rodar pel món. Roda i volta, al remat, qui de casa se’n va, a casa torna. I ja seria bon senyal que el “rodaor” (tourist) tornara content i encantat del tot. www.jesusmoncho.com

 

Publicat el 20 gener 2015

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat