Jesús Moncho Pascual

Desig de riquesa, por a la precarietat

Eixe és el ritme pendular que marca el pas de les societats de hui. Desig de riquesa, temor a la precarietat. Però hauríem de tindre en compte que són meres paraules, només paraules, que, malauradament, creiem, seguim. La realitat són les polítiques que porten al punt contrari d´allò enunciat, és a dir, en primer lloc, bambolles i desregularitzacions financeres (riquesa per a alguns) que signifiquen el desastre i l´endeutament de tota la societat per a molts anys. I, en segon lloc, por a la precarietat (per a alguns) que instrumentalitzen reformes laborals i destrucció de l´Estat del Benestar de tots per tal de seguir disfrutant de preeminença social i econòmica. És un discurs d´Estat (general) que se´ns imposa com a oficial i vertader: Rato (en el seu dia), «todo lo que se está construyendo, se vende«; Rajoy, «la austeridad [passos enrere] es imprescindible y necesaria para salir de la crisis». La conseqüència és la culpabilització del qui escolta, del ciutadà, que sembla el causant de tot això (res més lluny de la realitat).

I, clar!, salta la contestació social. Les últimes eleccions europees evidencien el fort canvi electoral. Immediatament, apareix la dimonització del nou fenòmen: antisistema, radicals, violents… Tal com, de sempre, el prepotent ha vingut desqualificant al diferent, aquell a dominar o eliminar: esclau/cosa; indi o negre/sense ànima; palestinià/terrorista… Manifestacions estes que, sincerament, només delaten la por (al canvi, a la pèrdua de privilegis) del qui les emet.

Ara bé, el que si és preocupant és que es diga «si el país lo necesita, que se pacte una gran coalición PP-PSOE». Amén. El consens absolut o la busca del «centre tranquil i estable com a negació de les diferències» és la negació de la política, de l´acció, entesa com a camí de millora i transformació social. La política és conflicte, conflicte d´interessos, més el seu consegüent intent de superació o solució. Allò contrari és la comoditat (sobretot del que està bé), allò contrari és la despolitització o no reconeixement dels problemes, és l´estancament i el retrocés. I ací és on entren els moviments socials, com el 15 M o la PAH o Podemos…, per a recuperar impulsos perduts des de les institucions (patits polítics inclosos), per a mantindre el pols de l´avanç i inclusió de tots.

I ja el súmmum seria sentir «Hola, tronco», «¿Y dónde, coño, tienes tu barco?», «Mirámelo [el conveni d´Ikea] y cambia lo que tengas que cambiar; si no, me matan, ellos y los bancos [l´empresari]», «Yo a tu disposición [l´alcaldessa]», com un exercici de cinisme polític, en què els vots han estat prostituïts a canvi de la llimosna i el pesebre pertinent. Tot, d´esquenes als ciutadans. Però, per als somiadors, «qualsevol nit pot eixir el sol».

Jesús Moncho

Publicat el 6 juliol 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat