Jesús Moncho Pascual

Urgències

   Urgències d’un gran hospital públic de la Comunitat. Les portes automàtiques de l’entrada tanquen i obrin sense parar, mentre el moviment del personal transcorre àgil i algun gemec esporàdic s’eleva des d’algun racó. El pacient entra en cadira de rodes. El ulls tancats per la lleugera commoció i record de l’accident. Observació i diligències sobre l’ingressat; li col·loquen un collaret d’immobilització. El passen a una gran sala. Temps d’espera. La sang s’ha assecat. El Levante “suma y sigue”, va bé.

Senyor tal? Alça el braç, el pacient… Senyor tal?, de nou per la megafonia. Torna a alçar el braç, els ulls ben oberts, assegut, ben confortat, segrestat en aquella cadira de rodes. “Si no l’entre jo”, se sent per darrere, “ens donaran ací les vint-i-quatre”. Allà dins, rep la indicació de posar-se sobre la taula d’intervencions. El sanitari li frega els llavis i la boca; la sang xorra de nou. Al cap d’una estona, un nou personatge: “vengo deprisa de maternidad”. Li mira la boca, els nassos, la cara tota. “Habremos de coser”. “Hilo, pinzas, agujas, tijeras, ¿no hay tijeras?…” El pacient no s’atreveix a menejar-se. Sent una punxada d’agulla en la part interior de la boca. I en el llavi superior. La Comunitat ha gastat en 2012 un 9,8% menys en Educació. És preguntat, bondadosament, si sent algun dolor o molèstia. No, no, cap molèstia. El Palau de la Música tancarà els dilluns per tal d’estalviar. “Estas pinzas son buenas, resisten, son de las primeras que tuvimos”. Sembla que per davall del nas li agafen una part i una altra de la boca o…del llavi. Van cosint, li diu el metge. Tranquil! “Están un poco desdentadas, las pinzas, pero cumplen bien!”. “Sí, sí”, és la veu de l’ajudant. El jutge del cas Emarsa embarga dotze milions i mig d’euros a la família Crespo, ex-vicepresident de la Diputació. “El nudo se hace así”,… “más hilo!”. El pacient està tot tapat per un drap, excepte la part de la boca i el nas; no veu res. RTVV proposa el despatxament del 95% de la plantilla en un mes. “Perfecto…” Silenci. So d’instrumentals… “En diez días, puntos fuera”. Li retiren el drap de damunt. “Incorpórese…, manténgase así, sentado, unos minutos”. Un exdirectiu de la CAM aporta 271 finques per a cobrir la fiança de l’Audiència. La infermera, per fi, apareix. “Disculpe, ja estic amb vosté, ja el netege,… ara només hi ha una infermera per dependència”. Francisco Camps està ponderant sobre si valencià si català en la seu del Consell Jurídic i Consultiu, on sembla que saben de tot. La infermera, amb tota l’amabilitat, l’acompanya cap afora. Li diu que tot ha anat bé. És evident que els sanitaris no tenen en compte per a res ni les dificultats ni la precarietat. Ho superen amb professionalitat. Encara que, de vegades, siga un infern. Un infern per als pacients.

www.jesusmoncho.com

(Nota: Fets reals. I les cites de successos externs a l’hospital estan totes extretes dels titulars de LEVANTE-EMV.COM del 21-2-2014)

Publicat el 3 març 2014

© Jesús Moncho Pascual. Tots els drets reservats.

Disseny web i allotjament de Clave de Web.

WP SlimStat